Amb la llei no n’hi ha prou

Si sou aficionats al cinema, de segur que us heu adonat que ens arriben pel·lícules franceses de qualitat. A l’Estat veí també s’hi fan pel·lícules dolentes, esclar, però com que el volum de producció és elevat, tenen un percentatge considerable de pel·lícules bones, algunes de les quals també fan camí fora de l’Hexàgon. La raó cal buscar-la en la seva llei del cinema i l’audiovisual, que obliga a exhibir un percentatge del 60% de produccions europees i un 40% parlades en francès. Però amb quotes no n’hi ha prou. Cal que el públic estimi la seva producció audiovisual, la seva llengua, la seva cultura, i no visqui només de l’entreteniment pur i dur.

Ara que el Govern espanyol debat la llei de l’audiovisual, cal recordar que les lleis, a banda de ser realistes, han de buscar la protecció de la producció pròpia i, també, de les llengües febles. I en això França no és cap exemple, perquè el respecte per les llengües que es parlen al seu territori que no són el francès és inexistent. Només cal recordar l’últim intent de tirar endavant una llei de protecció del que a França anomenen “llengües regionals”, que va ser tombada abans que veiés la llum. Ja ho diu el gran ciutadà Manuel Valls, que la llengua de la República és el francès. Les altres els fan nosa, molta nosa.

La nova llei de l’audiovisual que planteja el Govern espanyol evita de pronunciar-se clarament sobre les llengües oficials que no són el castellà, de manera que el pastís, d’una manera natural, se l’endurà la llengua de l’Estat. És a dir, per una banda protegeix l’audiovisual propi, però pel que fa a la llengua, que guanyi el més fort. Les altres llengües que es parlen a l’Estat necessiten protecció. O és que els seus parlants no som de Déu?

Unides Podem, els socis de govern del PSOE, finalment ha fet un tímid pas endavant per defensar-les en aquesta llei, mentre a l’Ajuntament de Barcelona els mateixos partits, Comuns i PSC, continuen fent una aposta clara per la cultura en castellà, oblidant massa sovint que són la capital de la llengua catalana.

Cal treballar de valent per enfortir l’audiovisual en català. Una de les mancances per al seu desenvolupament normal és l’erm que viu actualment tota la producció de sèries, pel·lícules i videojocs. Al llibre col·lectiu Molt a favor (Eumo), Enric Gomà i Míriam Martín Lloret expliquen molt bé com caldria posar-hi remei. Òmnium Cultural ho va reclamar amb totes les lletres en l’acte que va celebrar dimarts passat, en què Jordi Cuixart va reclamar moltes altres mesures i un consens sobre la llengua. Ara, cal una acció política àmplia i transversal. Però els espectadors també hi hem de posar de la nostra part. No tot s’arregla a cop de llei.

L’audiovisual en català necessita una llei que el protegeixi i un públic que li doni suport