Don ballant sota la pluja?

Una producció local de Cantando bajo la lluvia. Reverencia barret en mà davant la marquesina del Tívoli. Respecte als valents quan la platea continua ocupada per emmascarats. Un musical mític del 1952 que als vuitanta del segle passat es va adaptar per a l’escena a

Londres amb la saviesa artística de no competir en grandiloqüència hollywoodiana. Al teatre s’hi celebren cançons eternes, coreografies alades i una història hilarant sobre el naixement del cinema sonor. I un conte romàntic.

Si la reposició del 2011 del festival de Chichester es pren com la mesura, la luxosa del Châtelet de Robert Carsen hi estaria molt per sobre i aquesta de Nostromo Live una mica per sota, tot i que al Tívoli s’hi veuen doloses les limitacions crematístiques davant un elenc ajustat al límit. En canvi, s’ha invertit amb encert en la posada en escena. Les projeccions es fan servir amb brillantor i Enric Planas ha dissenyat un decorat d’un estilitzat art déco. El vestuari de Míriam Compte desconcerta per la seva dispersió estètica. Impecables els arranjaments musicals de Manu Guix, afegint swing i jazz on no arriba la gran orquestra que no té. Perfectes per acompanyar un conjunt de bones veus, entre les quals sobresurt Diana Roig (Kathy Selden), malgrat que el seu personatge es vegi eclipsat per una parella de robaescenes: Ricky Mata (Cosmo Brown), un totterreny capaç d’autoparodiar-se, i Mireia Portas (Lina Lamont), l’estrella de la funció. Cal tenir una cosa especial per convertir What’s wrong with me en el showstopper. Si hi ha un productor que estigui pensant a muntar Víctor o Victòria? ja té la seva Norma Cassidy.

Tot i que es tuteja amb el muntatge anglès, la direcció d’Àngel Llàcer –amb cameo– té personalitat pròpia, però no sempre millora el referent. Abusa de l’ocurrència graciosa, verbal i visual. I el més preocupant és que de vegades tot aquest gir al varieté només serveix per encobrir que el seu Don Lockwood no és el ballarí excels que necessita el paper. Ivan Labanda té planta i canta amb estil, però no és Adam Cooper o Dan Burton, els seus èmuls de Londres i París. Que és un problema assumit és evident quan l’esperat solo de Singin’ in the rain es recicla en una coreografia de conjunt entre un bosc de fanals que impedeixen qualsevol exhibició virtuosa. Un protagonista protegit del record de Gene Kelly. La pluja és real i mulla. No així l’explosió física i emocional d’un home volant sobre els bassals.c