La Vanguardia (Català-1ª edició)
“El hijab suposa penalitzar el cos de la dona”
Escriptora i periodista
La hermandad de la sábana santa es va convertir en un èxit inesperat a finals dels noranta. Des d’aleshores, Julia Navarro no ha parat d’escriure i ha col·locat totes les seves novel·les a les llistes dels més venuts. Ara, aborda el terrorisme islàmic des de molts vèrtexs a De ninguna parte (Plaza & Janés, en català De cap lloc (Rosa dels Vents), la seva última i trepidant novel·la, en què intenta “viatjar als confins de la condició humana i entendre el perquè de determinats comportaments”.
Què porta l’Abir a terroritzar tot Occident amb una sèrie d’atemptats encadenats a Brussel·les, al cor d’Europa? Només en Jacob, un informàtic israelià, podrà frenar aquesta barbàrie.
L’Abir pateix una tragèdia a l’adolescència, però després s’instal·la a França amb els seus oncles, que tenen una bona posició econòmica. No obstant això, es troba amb un rebuig social. És aquesta una de les causes de la seva radicalització?
A la novel·la plantejo el xoc cultural entre Orient i Occident. És un problema que existeix, però s’està mirant cap a un altre costat i això impedeix de trobar una solució. L’Abir arriba a París i es troba amb una cultura i uns valors diferents, amb una societat diferent. Es dona el desacord entre el que hi és i el que arriba i no hi ha manera d’evitar-ho. Veiem nois que surten al carrer a cremar contenidors o cotxes i que en realitat estan llançant un crit dolençós d’impotència perquè no poden participar en la societat en què viuen. És una tragèdia humana sobretot per a les segones i terceres generacions. Aquests joves són d’on han nascut, però els codis de conducta de les seves cases xoquen amb els d’aquest lloc. És una dualitat molt difícil de gestionar i més per a un adolescent. És gent que se sent d’enlloc.
Hi ha solució?
Als que gestionen la cosa pública els paguem perquè busquin la solució perquè és un problema que afecta moltes persones. L’Abir somiava ser enginyer i acaba sent terrorista. Veu com maten els seus pares, després va a França i s’enfronta a una societat en què sent el rebuig, s’enamora d’una noia els valors de la qual passen per gaudir de la vida, uns valors que ja té tot el món, però no la família de l’Abir. Això li crea molt ressentiment. Jo em poso en la seva pell, sento la seva angoixa, la seva confusió, el seu desarrelament.
La Nora, cosina de l’Abir, educada a París, ja no vol viure sota els estrictes cànons islàmics que li imposa la seva família...
La Nora paga un preu altíssim per la seva llibertat. Vol ser propietària de si mateixa i perd la seva família.
Es pot permetre, en nom de la llibertat, que les musulmanes que viuen aquí funcionin amb els cànons de la desigualtat, que facin servir hijab o que es vegin obligades a contreure matrimonis concertats?
Les normes han de ser iguals per a tothom. No es pot consentir la discriminació d’una dona que ve d’una altra part. Ens ha costat molt de conquerir la igualtat. A la Nora pretenen casar-la als 16 anys. Això aquí no pot passar. És molt difícil, però cal buscar la igualtat de tots en drets i obligacions. La mirada bonista no és correcta.
Què passa amb el mocador, amb el hijab?
És un debat complicat. Suposa penalitzar el cos de la dona, a qui no pot valorar-se pels metres de tela en què s’embolica. Què té de dolent el cos femení? Per què no es pot ensenyar? Les dones hem de sentir-nos protegides amb qualsevol vestimenta. És la mirada de l’altre la que ha de canviar. Reivindico el nostre cos i el dret a anar com em doni la gana, jo no m’he de tapar, el problema és la seva mirada.
Què serà de les afganeses? Viuran una doble dictadura tapades de cap a peus. Però estan sent molt valentes. Els últims 20 anys han tingut accés a les escoles i a la feina. Una vegada s’ha eixamplat aquest espai és més difícil tornar a tancar-les a casa i en metres de tela. Cal insistir als nostres governs perquè provin d’evitar que els talibans converteixin les dones en les seves víctimes principals.c
Desarrelament “És una tragèdia humana, sobretot per a les segones i terceres generacions”
en el pòrtic d’accés al terreny de futbol.
Aquest buit no trenca la continuïtat de la peça, resolta amb formigó in situ, la configuració és una estructura porticada regular, de ressonàncies neoclàssiques o chipperfieldianes.
Els llums entre pilars estan equipats amb pells de vidre i deployé. Totes dues garanteixen la transparència de l’edifici i el contacte visual continu amb les instal·lacions esportives des del seu interior.
El deployé té a més una triple funció, ja que preserva la seguretat de l’edifici, en regula la insolació i protegeix els vidres dels cops de pilota: que un únic element compleixi tres funcions –i les compleixi bé, esclar– sol ser un molt bon indici. A l’interior, les dependències se separen amb blocs de formigó, i les instal·lacions vistes contribueixen a ordenar uns sostres sense revestiments.
Aquest pavelló, que ve a reemplaçar uns mòduls prefabricats previs, té alguna cosa d’esquelètic, de coberta mínima. Però atén les diferents funcions i millora la relació entre les instal·lacions esportives que l’envolten.