La Vanguardia (Català-1ª edició)
Una derrama sentimental
Els dilluns, dimecres i divendres Joan Laporta pensa que s’ha de carregar Ronald Koeman i els dimarts, dijous i dissabtes constata que és impossible i que li convé mantenir-lo com a paraigua de cara a la tempesta imminent. Els diumenges tot depèn de què faci l’equip, que s’està acostumant a perdre i a estar per sota de les expectatives. Empetitit per les circumstàncies, el club ha entrat en una inèrcia que aquesta setmana culminarà en la presentació d’una auditoria apocalíptica i una assemblea de compromissaris que farà emergir el que fa mesos que circula entre els barcelonistes: el canvi d’estructura estatutària.
En pocs mesos, Laporta ha perdut part de la seva credibilitat a causa dels seus canvis d’humor i de l’obsolescència d’un voluntarisme més electoral que institucional. L’energia de Laporta és contradictòria. Propulsa les il·lusions i, alhora, defensa diagnòstics antagònics, que debiliten el rigor dels tractaments. És un discurs que no és compartit per tots els directius que l’avalen, amoïnats per l’ambigüitat reactiva del full de ruta presidencial. Un exemple que ha emergit després que els protagonistes juressin mantenir-lo en secret. Laporta i Yuste es reuneixen amb Umtiti i el seu representant amb la voluntat de parlar clar i proposar un ultimàtum al jugador. Passen les hores i, al final, tots acaben plorant i abraçats i Umtiti queda consagrat com a jugador estructural (?) de la plantilla.
Són canvis que, en el món del futbol, no són forçosament negatius i que confirmen el talent improvisador del president Laporta. Un president que és capaç de ser solemnement pro Koeman al matí però que, a la nit, practica enrabiades contra l’holandès que recorden la capacitat per a l’exabrupte del capità Haddock. Koeman, mentrestant, troba en l’obstinació l’únic refugi per una coherència futbolística que no permet entendre canvis tan grotescos com els que ha fet a punt d’acabar el partit. S’aferra a un pragmatisme de la decepció que és l’antítesi del “pit i collons” del president i comet l’heretgia de recordar Van Gaal en un territori més dogmàticament cruyffista que Cruyff (Cruyff no s’hauria conformat mai a ser només cruyffista). La convivència és impossible. Només es manté perquè els interessos comuns estan amenaçats per mals més greus que, a partir de demà, aprofitaran l’aturada de seleccions per centrar-se en les emergències. Un dels camins per compensar el forat negre passava per la idea de proposar una derrama, però els ànims de la massa social no semblen combregar amb la filantropia que suposaria una mesura com aquesta. L’equip no juga bé? Sí, i ara s’explica que ha d’aprendre a
Laporta ha perdut credibilitat a causa dels seus canvis d’humor i de criteri
perdre després d’una dècada d’opulència. Quan va arribar la crisi del 2008, la celebrity televisiva Carmen Lomana explicava, sense que li caigués la cara de vergonya, que la pobresa sobrevinguda era molt pitjor per als rics que per als pobres, que ja hi estaven acostumats. El Barça, que viu un moment de pobresa institucional i futbolística, necessita actuar amb transparència i valentia no solament per revertir, com es diu ara, la situació sinó per apel·lar a una unitat d’acció que també haurà de mobilitzar l’esperit de la derrama.