La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’orgasme sobtat de Donald Trump
Joan Fontcuberta reuneix a ‘Monstres’ els seus últims projectes; els exposa a Can Framis
se, indumentàries extraordinàries i estranyes”, va escriure: “Aquestes coses són més boniques que les mil meravelles. Són tan boniques que s’han taxat en cent mil florins, i no he vist mai res que m’hagi alegrat tant el cor com aquests objectes. Perquè hi he descobert aspectes extraordinaris i m’he quedat admirat davant el subtil enginy dels homes de països remots. No sabria dir què vaig sentir llavors”.
El trànsit artístic transatlàntic “va ser més nombrós d’Amèrica a Espanya que al revés”, remarca Falomir. El comissari de la mostra, Rafael López Guzmán, recorda que es tracta de peces “no només de caràcter antropològic i etnològic, punt de vista generalitzat fins fa poc, sinó també de grans artistes i pintors que fan coses diferents, i cal valorar-los amb altres conceptes que l’art europeu del moment. Hi ha una hibridació, una originalitat, un viatge de tornada que ve a afermar la nostra pròpia cultura, que és el que hem volgut plasmar en aquesta exposició”.c
No podem sentir què diuen, però és evident que fan un discurs. Els delaten els micròfons i la vehemència d’uns gestos que les respectives càmeres emfatitzen emmarcant-los els rostres en primeríssims plans. Donald Trump, Silvio Berlusconi, Joan Carles de Borbó i Dominique Strauss-Kahn segueixen al peu de la lletra el guió que els ha escrit un altre quan de cop i volta sembla que perden la consciència, serren les mandíbules i separen els llavis, preses d’un orgasme sobtat. La situació, òbviament, no és real, però les imatges que veiem han estat simulades a partir de milers de videoorgasmes reals que els internautes pengen cada dia a la xarxa (www.beautifulagony.com) i a què s’ha aplicat la tecnologia GAN (xarxa generativa antagònica, per la sigla en anglès), que permet trucar vídeos amb un grau de sofisticació tan elevat que la manipulació és indiscernible. No és el cas.
La peça es titula Beautiful agony, i l’autor és Joan Fontcuberta, que, en lloc d’intentar donar versemblança a l’èxtasi de quatre personatges escollits per la seva relació amb “escàndols sexuals o relacions il·lícites”, diu que ha optat per la caricatura i l’esperpent, precisament per “revelar els mecanismes de l’engany”. També, esclar, per escaparse de la censura. Beautiful agony és al final del recorregut de Monstres, una exposició que reuneix a Can Framis de la Fundació Vila Casas sis projectes recents amb què Fontcuberta parla de la fi d’un món marcat per l’“amnèsia” de la fotografia i la seva incapacitat per oferir-nos allò a què s’havia compromès (“la memòria i la veritat”) i de l’arribada d’un altre on les imatges ja no estan fetes per humans, sinó per mecanismes automatitzats.
En aquest interregne se situa una mostra que comença i s’acaba amb una frase de Gramsci que no va escriure mai (“El vell món està morint. El nou tarda a aparèixer. I en aquest clarobscur neixen els monstres”), però que va fer fortuna gràcies a una traducció embellida del filòsof Slavoj Zizek, mentre que l’original gairebé ha desaparegut. Com aquells exemplars cremats de la novel·la de Ray Bradbury Fahrenheit 451 salvats in extremis de les flames; les invitacions d’exposicions devorades per cargols, autorscol·laboradors que l’ajuden a reflexionar sobre la noció d’autoria (Gastropoda), o les fotografies “malaltes” que troba als arxius, víctimes de “traumes” a causa d’algun tipus de deteriorament o patologia que han acabat fent invisible el que representaven (Trauma).
Abans d’arribar al moment orgiàstic, Fontcuberta ja havia invocat la figura del rei emèrit recreant en un mosaic amb marbre de Carrara –“el luxe i el kitsch d’una altra època”– la famosa foto feta a Botsuana moments després de matar un elefant, a què incorpora el Petit Nicolás, metàfora de la picaresca espanyola. Encara no l’havia pogut exposar a Barcelona. També per primera vegada es presenta Frenografies: atles visual de la follia, sèrie que, com Beautiful agony, ha estat creada amb Pilar Rosado amb tecnologia GAN, aplicada en aquest cas a les fotografies fetes pel doctor Joan Obiols de malalts psiquiàtrics. Durant mesos la intel·ligència artificial va treballar per crear retrats versemblants de persones inexistents, però pel camí es va comportar com un artista capritxós que tan aviat sembla Bacon com Picasso o Munch.c