La Vanguardia (Català-1ª edició)
Navalni i Puigdemont
Aquesta setmana em va escriure un diplomàtic retirat britànic per comparar el cas d’Aleksei Navalni, el dissident rus que va triar anar a la presó, amb el de Carles Puigdemont, l’independentista català que en fuig.
“D’una banda”, va dir el diplomàtic, “hi ha un polític opositor que, després de sobreviure a un intent d’assassinat per la policia secreta del seu país, opta per tornar al seu país per la seva pròpia voluntat a enfrontar-se a un llarg període d’escanyolit empresonament. D’altra banda, un polític que lluita als tribunals per poder continuar vivint el seu còmode exili”.
El diplomàtic, expert en Rússia, ho té clar. Navalni és un valent, un heroi, un màrtir; Puigdemont, un covard i “un pallasso que juga a ser lluitador de la llibertat”.
La conclusió a què arriba el diplomàtic és temptadora i, a primera vista, convincent, però discrepo. Dir que Puigdemont és un covard és simplificar-ho massa. Admirar Navalni no significa haver de menysprear Puigdemont.
Dit això, és indubtable que Puigdemont faria més per enardir la causa independentista si seguís l’exemple de Navalni que estant a la seva dolça casa de Waterloo, fent un tomb de tant en tant pel Vell Continent. Imagineu-vos la que muntaria. Després d’avisar el món de l’hora i el lloc de la seva tornada a la pàtria, el redemptor travessa la frontera a peu, on l’esperen desenes de milers de seguidors, centenars de periodistes i un batalló de la Guàrdia Civil. L’eufòria davant la primera aparició de l’expresident dona lloc a la ràbia –crits, topades, carreteres bloquejades– quan se’l fa pujar a punta de pistola a una camioneta policial per ser traslladat a la presó a Madrid. Aquella mateixa tarda un milió o més de manifestants ocupen els carrers de Barcelona.
Hi ha una diferència entre donar una xerradeta davant amics indepes en una illa italiana i la possible alternativa d’escenificar el que seria l’esdeveniment polític espanyol de la dècada. L’impacte sobre les ments i els cors del poble català seria aclaparador; l’impacte sobre l’opinió pública internacional, justament l’argument de Puigdemont per quedar-se a fer propaganda a Bèlgica, enorme. Puigdemont i la seva causa guanyarien adeptes a Catalunya i simpatitzants al món sencer. La justícia espanyola quedaria més retratada que mai. Les divisions en l’independentisme es diluirien, com en temps de Mariano Rajoy. La política de seducció de Pedro Sánchez es quedaria en ruïnes. Tot seguit, portades des de Nova York a Vladivostok: el judici. Quina oportunitat per a Puigdemont per donar curs a l’oratòria i denunciar l’opressió que pateixen els catalans a mans de l’Estat espanyol!
I aquest regal a l’independentisme a quin preu? Segurament uns anys de presó, però no pas a
Sibèria. Visites conjugals, accés a la televisió i una dieta que no compararia amb la del bar de tapes que freqüenta Puigdemont a mitja hora de Waterloo, però tampoc tan dolenta. No sembla que hagi impactat negativament almenys en la salut i la figura del seu camarada secessionista Oriol Junqueras.
Llavors, per què Puigdemont no fa un Navalni? Per què és un covard? Potser, en part. Però primer de tot perquè té la mítica virtut catalana del seny. És un home amb més sentit de la proporció del que molts creuen. Parla de “la persecució” a què el sotmet l’enemic, però en el fons té la mesura de la seva causa. Sap que Espanya no és Rússia. Que aquí hi ha llibertat de premsa, que les eleccions són netes i que el Govern espanyol no assassina els opositors. Sap que ni Pedro Sánchez ni Mariano Rajoy són Vladímir Putin. Sap que a Catalunya s’hi viu molt bé. Ningú no s’arriscarà a morir per sortir del jou de Madrid.
Puigdemont fa bé. Entén que anar-se’n voluntàriament a la presó per la independència catalana, encara que la seva cel·la fos la suite d’un hotel a Abu Dhabi, seria un sacrifici personal desmesurat. Guanyar batalles legals en petits tribunals europeus va bé. Són prou triomfs.
Pel que fa al que diu el diplomàtic retirat, que Puigdemont és un pallasso i que juga a ser un lluitador de la llibertat, no és tan fàcil de refutar. Però igual de ridícul, més irresponsable i dur de comprendre és que els fiscals de l’Estat, els jutges del Tribunal Suprem i mitja classe política espanyola també caiguin en el joc.
Guanyar batalles legals en petits tribunals europeus va bé; són victòries suficients
d’empara de les mesures provisionals privatives de llibertat o que puguin tenir un impacte en el dret a la llibertat personal”.
El tribunal afirma que suspendre a la peça de cautelars del recurs d’empara una mesura cautelar, adoptada per un òrgan de la jurisdicció ordinària i que forma l’objecte principal d’aquest recurs d’empara, suposa una resolució anticipada del fons del recurs.
Aquesta decisió arriba dies després que la justícia italiana deixés en suspens el procés judicial per a l’entrega de Puigdemont fins que els tribunals europeus no adoptin una decisió sobre la seva immunitat i sobre una qüestió prejudicial plantejada per Llarena.c