Yolanda Díaz i Zemmour

Creixen les ganes de disposar de líders polítics que hom pugui votar tot pensant que es tracta d’una tria convençuda, no per descart o perquè és el mal menor davant el vot en blanc o l’abstenció. En el camp de l’esquerra espanyola és revelador el que ha anat dient Yolanda Díaz, actual vicepresidenta segona del Gabinet Sánchez. La seva idea és “construir des dels afores” buscant una proposta més transversal que Podem, la qual cosa li permetria eludir les imposicions orgàniques de l’estructura forjada per Pablo Iglesias. Amb una imatge excel·lent, no només entre els votants del seu espai, Díaz (militant del PCE i amb bones relacions amb el galleguisme i els comuns d’Ada Colau) és un cas paradigmàtic de lideratge que transcendeix la marca que representa. Les enquestes indiquen que podria recuperar electors podemites desencisats i penetrar en l’electorat socialista.

El politòleg Lluís Orriols ha escrit a Eldiario.es que “els beneficis d’una plataforma transversal per ‘eixamplar la base’ semblen evidents per a Yolanda Díaz. Una altra qüestió és quins efectes té això tant per a Podem com per a Més País. El primer podria perdre part del seu poder d’influència; el segon podria fins i tot posar en risc la seva existència com a organització”. El drama de les esquerres ubicades més enllà del PSOE sempre ha estat la fragmentació i el minifundi, una maledicció que una candidata amb grapa podria trencar. Sempre, esclar, que existeixi la cooperació indispensable entre els dirigents concernits; sembla difícil que Errejón posi els seus actius al servei d’un lideratge que no respon al seu guió.

La nostàlgia per formes noves de lideratge que permetin a l’elector sentir-se satisfet amb la seva condició és el signe dels temps. A França, el cas d’Éric Zemmour, en el camp de la dreta populista, respon a corrents i inquietuds similars, salvant totes les grans distàncies ideològiques amb Díaz i Podem. Si aquest periodista oficialitza la seva candidatura a les presidencials trencarà la lògica de les marques avui existents, tant la de Marine Le Pen com la dels conservadors tradicionals, que és el món del qual ell prové (i que ha mantingut fins avui un cordó sanitari contra els ultres). Com indicava ahir Eusebio Val en la seva crònica, Zemmour atreu votants urbans, amb formació i edat madura, que no votarien mai Le Pen. En aquest sentit, Zemmour és molt més transversal que la líder de Reagrupament Nacional, sense renunciar a un discurs excloent i tremendista de caires reaccionaris. La jugada de Zemmour seria esdevenir el candidat de tota la dreta per fer fora Macron del Palau de l’Elisi.

Yolanda Díaz i Éric Zemmour agraden més que els candidats que pul·lulen avui en els seus respectius espais. Semblen més glamurosos i sofisticats, i projecten la il·lusió que els seus votants seran molt millors si els trien.

És el signe dels temps la nostàlgia de lideratges que permetin a l’elector sentir-se satisfet