Els velociraptors

Fa uns dies un destacat membre de Junts per Catalunya em va mostrar la seva inquietud per l’actuació extremada d’alguns dels seus seguidors a les xarxes socials. Aquesta actitud atacadora revertia en la imatge del partit, agra i excessivament dura. Li vaig aplaudir l’autocrítica encara que també vaig posar en context que, en l’actualitat, la pandèmia ens ha posat a tots en un estrès posttraumàtic que ens fa actuar sense comptar abans fins a deu.

Va posar diversos exemples d’atacs en ramat per defensar postulats bàsicament sobre Carles Puigdemont, un d’ells, per exemple, quan no se li atorga el tracte de president. (Per deixar-ho clar, la mateixa Generalitat parla del president Pere Aragonès i dels anteriors com a expresidents. Diferent és el tracte protocol·lari, en què quan ens dirigim a ells sí que es conserva el de president, a saber: president Montilla,

Ens influeixen massa el que opinen perfils amb mil retuits i deu mil ‘likes’

president Mas, president Puigdemont.)

Aquests atacs són liderats per perfils sense nom ni cognoms o per líders de velociraptors telemàtics que duren fins que la presa queda esquarterada. I fins demà i que passi el següent. Parlem ara de Junts per Catalunya, però qui estigui lliure de pecat que escrigui el pròxim tuit. Per no parlar del Barça, on, per opinar, hem d’entrar a les xarxes amb casc i vestit de campanya.

Segurament la majoria dels lectors d’aquesta columna no saben ni de què estic parlant. Ens influeixen i opinem massa sobre el que escriuen perfils amb mil retuits i deu mil likes com si aquests seguidors simbolitzessin una majoria social. És el món del trending topic, que serveix per fixar unes idees errònies sobre el que es considera que és notícia quan gairebé mai no ho és. Twitter hipnotitza, i les coses bones són excel·lents i les dolentes són intolerables.

Aquest destacat polític també va qüestionar: i si molts dels que inicien debats en el nostre nom a Twitter són camuflats d’altres partits que ens pinten com a intolerants? Vaig dubtar i vaig pensar que malament anem si tenim gent camuflada al ramat virtual. Vivim un moment de pandèmia en una societat que ha viscut any i mig amb un virus, tancats a casa, qüestionant les seves vides, que han perdut familiars i que l’últim que busquen és crispació.c