El fenomen Zemmour

Éric Zemmour té 63 anys. Del seu rostre en forma de bombeta, en destaquen uns ulls foscos, ombrejats per unes celles prominents. Ja té un 16% de les preferències a França. Comença a atreure sectors del gaullisme i sobrepassa Marine Le Pen en alguns sondejos. Podria ser el gran rival de Macron. És un polemista hàbil, dificilíssim de batre. Idealitza el passat colonial francès, blanqueja l’antisemitisme del règim de Vichy (amb una disrupció afegida: ell és jueu), defensa la masculinitat, critica la feminització social, discuteix sense manies amb els partidaris de la identitat de gènere. Embellint el nacionalisme, flirteja amb el racisme, per la qual cosa ha estat implicat en denúncies i condemnes. Toca les fibres d’un electorat de dreta que viu amb por la creixença del component musulmà (aquesta por va ser explorada amb molta més ironia, però amb la mateixa serietat, per un altre dissident cultural: el novel·lista Houellebecq a Submissió).

Als programes de televisió on Zemmour participa, augmenten les audiències, que ara desborden els mítings. Però és un home sol. No té partit, és el típic intel·lectual a la francesa, culte, que fabrica una demagògia cultivada, precisa i efectiva. Laure Mandeville a Le Figaro l’ha comparat amb Trump. Aparentment, diu, no tenen res a veure: Zemmour és un intel·lectual “que ha llegit tots els llibres” mentre que Trump, illetrat, és un home d’acció, de poder i diners. Zemmour no suporta la visió americana del món. Però la dinàmica de revolta dretana contra l’statu quo els aproxima.

La resurrecció de França que Zemmour reclama després del que ell ha descrit com un suïcidi s’assembla al “Make America great again” (Fem que Amèrica torni a ser gran). Coincideixen en el fre a la immigració (un tema molt més calent a França que als Estats Units). Si Trump apel·lava als valors tradicionals d’Amèrica, Zemmour sosté que el Maig del 68 és la matriu de la desconstrucció de França. Ara bé, la seva visió de la ciutadania s’inscriu en la línia clàssica francesa (jacobina i uniformista), ja que, apel·lant a la cèlebre frase del revolucionari Clermont Tonnerre sobre els jueus, afirma: “Tout pour les musulmans en tant qu’individus, rien en tant que peuple”. Zemmour és un fanàtic, però no serà tan fàcil de convertir-lo en caricatura com els Le Pen.

Molt més intel·ligent que Salvini o que els extremistes de dreta típics, Zemmour pot ser el cop de pèndol que desestabilitzi l’hegemonia del cosmopolitisme políticament correcte al sud d’Europa. Fins ara, el mur o cordó sanitari establert contra els Le Pen ha impedit una veritable confrontació d’idees. Zemmour pot esberlar el mur de contenció de l’extrema dreta i reconstruir l’espai dretà entorn de la seva figura. La seva influència es faria sentir molt a Espanya. Generaria un corrent de força que afavoriria la fusió de PP i Vox.

Una guerra cultural no era el que esperava Macron a les presidencials: amb Le Pen tot és més elemental. Macron haurà d’entomar alguns dels diagnòstics de Zemmour i això l’obligarà a formular solucions clarament alternatives. Pressionat per la batalla, potser Macron farà una proposta transversal per tal que, una vegada per totes, no calgui triar entre dos extrems: o l’impossible retorn al passat o la passió del políticament correcte per l’enginyeria cultural i identitària.c

El polític francés sosté que el Maig del 68 és la matriu de la desconstrucció de França