La Vanguardia (Català-1ª edició)
Demanar perdó
L’escriptor irlandès Colm Tóibín –un dels grans– explicava no fa gaire en un article que, l’any 2011, dos diplomàtics britànics que estaven preparant un viatge de la reina d’Anglaterra a Dublín van contactar amb ell per consultar-li el que la reina havia de dir en els seus discursos. Ell els va recomanar que, sobretot, no se li acudís demanar perdó pels errors tràgics comesos pels anglesos al segle XIX a Irlanda, perquè els irlandesos sabrien que la reina ho feia sense sentirho, per compliment.
¿Han de demanar perdó els governants pels errors comesos pels seus països en el passat? Un dels moments més dramàtics de la carrera del canceller alemany Willy Brandt va ser durant una visita a Polònia, l’any 1970. Polònia és un dels països que, en proporció, van tenir més víctimes mortals durant la Segona Guerra Mundial i el lloc en què els nazis van instal·lar els camps d’extermini més paorosos.
Els polonesos tenien bons motius per detestar Alemanya. Willy Brandt va visitar el gueto de Varsòvia i, davant de la multitud, obeint un impuls espontani, es va agenollar i va demanar perdó pels crims comesos per Hitler. Aquell gest és des de llavors el millor exemple d’un acte de contrició d’un dirigent polític d’un país davant del poble d’un altre.
Em vaig recordar d’aquella iniciativa insòlita de Willy Brandt –descrita per l’historiador Jared Diamond a l’interessantíssim Crisis: Cómo reaccionan los países en los momentos decisivos– fa uns quants dies quan, amb motiu del bicentenari de la independència de Mèxic, es va tornar a parlar de la reclamació del president mexicà, Andrés Manuel López Obrador, que Espanya demani perdó per les accions dels espanyols que van conquerir Mèxic, una reclamació que López Obrador va plantejar al rei Felip VI per carta fa dos anys i ha repetit uns quants cops des de llavors.
¿Cal que el Rei o el president del Govern demanin perdó per la conquesta? Ja sé que López Obrador no té al cap un gest com el de Brandt, però en tot cas no són situacions comparables. Willy Brandt devia ser un dels primers cancellers que visitaven Varsòvia des de la guerra, potser el primer. Era impossible que un dirigent alemany posés els peus al país sense despertar els records més atroços. Els crims del nazisme no tenen parió possible i encara estaven molt frescos a la memòria col·lectiva. En canvi, la colonització d’Amèrica va ser un procés complex, amb moments admirables i d’altres sens dubte condemnables, però molt difícil de jutjar amb els ulls actuals, entre altres motius perquè no han passat trenta anys, sinó cinc segles.
Fa un parell de setmanes, la mesuradíssima disculpa presentada a Mèxic pel papa Francesc, que va proposar una relectura del passat que tingués en compte “tant les llums com les ombres de la història del país” i va demanar perdó “pels pecats personals i socials, per totes les accions i omissions que no van contribuir a l’evangelització”, va provocar una reacció molt crítica de l’expresident Aznar i d’Isabel
Díaz Ayuso. Tractant-se de dirigents del PP, les censures al Papa són insòlites, però no inexplicables. La conquesta i l’evangelització d’Amèrica és, junt amb la reconquesta, un dels mites fundacionals de la nació espanyola. No és com els anglesos, que es vanten per posa d’haver construït l’imperi més gran de la història sense proposar-s’ho, per accident. Espanya sempre ha fet bandera del seu paper a Amèrica. No per atzar el 12 d’octubre és festa nacional.
Aznar també va referir-se irònicament als cognoms de López Obrador, fent al·lusió a aquella agudesa d’Agustín de Foxá tan celebrada pels defensors de la conquesta, quan una senyora, en un acte social, li criticava els suposats abusos comesos pels seus avantpassats a Amèrica i Foxá, tip, va replicar: “Devien ser els seus avantpassats, senyora, perquè els meus es van quedar a Espanya”. És a dir: a mi què m’explica.
Demanar perdó pels errors no és rebaixar-se sinó ennoblir-se. Fa poc, Emmanuel Macron va demanar perdó als algerians pels crims comesos per França durant la guerra d’independència. No es va ensorrar el món, tot i que el gest no ha servit de gaire, perquè les relacions entre tots dos països tornen a estar en crisi.
En la línia de la carta del papa Francesc, el bicentenari de la independència de Mèxic podria haver estat una bona ocasió per reexaminar la història comuna, i per fer-ho en comú. Entre les exigències de López Obrador i el nacionalisme espanyol més ranci, es podria trobar un terme mitjà que fes justícia a la història sense ofendre ningú.
Si busquéssim en els discursos del Rei i dels presidents del Govern espanyol dels últims quaranta anys, probablement ensopegaríem amb frases de reconeixement d’errors, encara que només fos de forma implícita. D’altra banda, si busquéssim en els discursos dels presidents mexicans –o en l’obra d’intel·lectuals tan poc discutibles com Octavio Paz–, també hi trobaríem frases reconeixent que no tot van ser errors i que Mèxic deu molt a la colonització espanyola. Sumant-les totes, potser podríem arribar a unes conclusions equànimes. Malauradament, les exigències de López Obrador no faciliten la tasca. No es pot passar l’arada davant dels bous.
Si un dirigent espanyol demanés perdó per la conquesta d’Amèrica, estaria dient una cosa que una bona part del poble espanyol no sent. ¿És això el que López Obrador vol? Potser la millor fórmula és la que la reina d’Anglaterra va fer servir en aquell viatge a Irlanda l’any 2011: “Amb la perspectiva del temps que ha passat, tots podem veure coses que ens agradaria haver fet d’una manera diferent, o no haver-les fet”. No sé si això satisfaria el president mexicà, però almenys la majoria d’espanyols hi estarien d’acord.c
¿Cal que el Rei o el president del Govern demanin perdó per la conquesta d’Amèrica?
econòmiques i beneficioses per als ciutadans de totes les edats.
Berta Rosàs i Subirats