La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un refugiat afganès suplica treure la seva família de Kabul
“Un comandant talibà em volia forçar a posar una bomba per assassinar el meu cap, un alt càrrec de l’administració, a la província de Kapisa. ‘Si vols viure aquí fes el que et dic, si no et mataré’, em va amenaçar. No vaig obeir i vaig haver de fugir amb la meva família a Kabul, després vaig marxar sol a l’Iran, Turquia i des d’allà vaig travessar Europa fins arribar a Barcelona”, explica Muhammad en un parc de Sant Cugat del Vallès, on resideix. Aquest enginyer informàtic de 41 anys, que per motius de seguretat demana mantenir-se en l’anonimat, va obtenir l’estatut de refugiat el desembre del 2020. Dos mesos després va formalitzar la petició per portar la seva dona, les seves dues filles i els dos fills a Catalunya. Fonts del Ministeri de l’Interior indiquen que no és possible concretar en quin termini de temps es pot resoldre aquest cas.
En Muhammad sent una gran impotència. Està terroritzat pels esdeveniments a l’Afganistan, tem per la vida dels seus i suplica que s’agiliti el seu expedient. Refugees Welcome i Cepaim, entitats que li donen suport en la tramitació d’aquesta sol·licitud, es van dirigir també a l’agost als ministeris d’Afers Exteriors i d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, així com a l’Acnur, i van reclamar que s’inclogués la família d’en Muhammad en la llista de persones per evacuar del país. Fins al moment desconeixen oficialment en quina fase està l’expedient, ni si atesa la gran inseguretat que regna a l’Afganistan el cas s’abordarà com qualsevol altre d’extensió de l’asil a la família d’un refugiat o si el Govern preveu diferents fórmules per treure de Kabul aquestes persones i altres en situació semblant.
En Muhammad confirma que finalment els talibans van abatre el seu cap. Conscient que la seva vida penjava d’un fil va sortir de l’Afganistan a finals del 2015. “Vaig passar set mesos a Teheran, de fet jo volia quedar-me a l’Iran per poder tornar algun dia a Kabul, però el govern expulsava els afganesos cap a Síria i vaig decidir anar a Turquia. Aquí vaig pagar a algú per anar a Europa, vaig estar tres mesos recorrent el continent en una camioneta i també a peu amb quinze persones més del Pakistan, Sri Lanka, l’Índia i l’Iraq, fins que em van deixar, el 20 d’abril del 2017, a la plaça Catalunya de Barcelona. Jo no sabia on em portaven. El primer que vaig fer va ser buscar un policia, necessitava ajuda i em va enviar a la Creu Roja”.
En Muhammad va entrar al programa estatal d’acollida per a sol·licitants d’asil a través de la fundació Cepaim i quan va finalitzar la primera etapa, de sis mesos, va recórrer a Refugees Welcome per aconseguir un allotjament. Pablo Alonso, activista i coordinador d’aquesta oenagé a Catalunya, li va obrir les portes de casa seva, a Valldoreix. Tots dos han forjat una sòlida amistat i després de gairebé dos anys de convivència es consideren germans.
En Muhammad se sent a gust a la seva nova ciutat, Sant Cugat, on treballa d’administratiu. La seva vida va donar un altre tomb a l’agost, quan els talibans es van instal·lar al poder. Cada dia li arriben notícies terrorífiques que li provoquen una profunda angoixa. “Uns veïns de la meva família van veure com van matar el seu fill de 17 anys i es van emportar la filla de 20, la qual no han tornat a veure. Les amenaces de mort són constants”, diu capcot. També mostra la seva preocupació pel veto a l’educació. Explica que tant les seves filles com els seus fills, de set a 14 anys, fa dies que no van a l’escola. “Pel que sembla ara només deixen entrar als col·legis els que parlen paixtu i la nostra llengua és el darí, persa afganès”, afegeix.
El nombre de desplaçats interns a l’Afganistan ja s’eleva a 3,5 milions de persones, als quals cal sumar els 2,6 milions de refugiats, la majoria al Pakistan i l’Iran, segons dades facilitades per l’Acnur.c
En Muhammad, enginyer informàtic que viu a Sant Cugat, tem per les vides de la seva dona i els seus fills
Els talibans li van exigir que matés el seu cap, alt càrrec de l’Afganistan, s’hi va negar i va haver de fugir del país
En Muhammad té l’estatut de refugiat i al febrer va demanar la reunificació familiar
dos anys, sempre que sàpiga aprofitar el seu potencial. “Vam ser els primers a transformar-nos –recorda– unint el saló tradicional amb el de mobilitat inspirat en el CES de Las Vegas”.
“Hem aconseguit una cosa que semblava impossible –va subratllar Lacalle–, la decisió de celebrar Automobile ara va ser un encert, malgrat les incerteses que, més enllà de la pandèmia, hi havia a la indústria, per exemple per la falta d’estocs de components”. La resposta de marques i públic, va agregar, “ha estat fantàstica; aquest saló és molt barceloní, molts el coneixen des que venien de nens amb els seus pares, els agrada i n’exigeixen molt”. En aquest sentit, es va congratular, “hem vist cares d’il·lusió i satisfacció; això no té preu”.
L’organització va destacar que el saló ha contribuït a dinamitzar les vendes, amb una gran quantitat de pressupostos –un 60% de models elèctrics– i prevendes. L’activitat de més èxit ha tornat a ser la de posar-se al volant dels últims models i experimentar les noves tecnologies. També ha tingut una gran resposta la Zona Urban Mobility, que ha permès provar vehicles de mobilitat personal dissenyats per a l’entorn urbà.
Lacalle va agrair el suport institucional rebut. Pel certamen hi han passat, entre altres, el rei Felip VI, el president del Govern central, Pedro Sánchez, i el de la Generalitat, Pere Aragonès. No hi va anar, en canvi, l’alcaldessa, Ada Colau, una absència que el màxim responsable del certamen va lamentar. “Ens sap molt greu –va afirmar–, ella és la presidenta de la Fira i no crec que hi hagi un saló més antic que aquest, que té 102 anys d’història”.c
La cita, amb 22 marques, s’erigeix com a referent d’aquest any a Europa, per davant de Munic