La Vanguardia (Català-1ª edició)
La tornada d’Ibáñez Serrador
Cortés, Plaza, Sorogoyen i Ortiz reinventen les ‘Historias para no dormir’
En un passat ja molt llunyà, quan la televisió no era més que un únic canal en blanc i negre que representava el principal entreteniment per a la majoria de la població, Narciso Ibáñez Serrador, Chicho , va obrir una porta al futur (i a la por). Els 29 capítols de Historias para no dormir, emesos entre 1966 i 1982 per TVE, van aconseguir una audiència increïble. Algunes d’aquelles adaptacions de relats de Ray Bradbury, Edgar Allan Poe o Robert Arthur, que van llevar de veritat la son a més d’un, es van convertir en referent televisiu.
En aquell temps, Paco Plaza, Paula Ortiz, Rodrigo Cortés i Rodrigo Sorogoyen eren unes criatures. Recorden a en Chicho, però sobretot al de l’ Un, dos, tres... .Tot i això, aquests quatre directors van rebre fa uns mesos una oferta que no van poder rebutjar: revisar les Historias para no dormir idonar-los una nova vida. L’esperit d’Ibáñez Serrador torna amb quatre episodis revisionats sota la lupa d’aquests realitzadors que es van estrenar ahir al Festival de Sitges i que ben aviat estaran a Amazon Prime Video i després a TVE.
“En el guió original, el protagonista de La broma era el clàssic pocasolta que feia explotar cigarrets. Aquí l’hem portat a un terreny més cruel, a crear un joc de poder en què la gent li riu les gràcies tot i que no li veuen la gràcia per enlloc i, tanmateix, aquestes situacions sí que diverteixen l’espectador”, explica Rodrigo Cortés, director d’aquest episodi protagonitzat per Eduard Fernández, Nathalie Poza i Raúl Arévalo.
La broma arrenca com un divertiment, però de mica en mica va adquirint tonalitats grises fins a arribar a un negre clàssic. “Té a veure amb el cinema negre i amb una manera de fer hitchcockniana i també amb els germans Cohen, que em van portar cap aquest terreny”, afegeix el director de Buried, per a qui descobrir Ibáñez Serrador ha suposat “recollir un projecte que tenia una importància cultural i sociològica enorme i ressituar-lo al món contemporani”. El resultat és la tensió que provoca un triangle amorós que transpira “l’horrible, l’absurd i el ridícul”.
“El doble transita per coses tan quotidianes com la vida en pare
‘La broma’
‘El doble’
‘La broma’ gira entorn d’un triangle amorós i ‘El doble’ “transita per coses quotidianes, com la vida en parella”
‘El asfalto’ s’empassa Rovira, i Plaza vol que en Freddy serveixi per “tornar a en Chicho el que ens va regalar”
lla, les múltiples identitats que tenim tots...”. Rodrigo Sorogoyen ha triat una història que parla d’una temptació: qui no desitjaria tenir un doble perquè assumís les tasques més pesades de la seva vida? David Verdaguer cau en aquesta temptació, però l’arribada a la seva vida d’aquell bessó, en principi mans i obedient, no millora ni el seu entorn laboral ni la seva relació amb la parella (Vicky Luengo). El director aprofita l’ocasió per construir una distopia futurista que ja té molt de real. “No coneixem el futur, però la pandèmia del coronavirus ja ha canviat els hàbits i a El doble es dibuixa un món en què se surt al carrer d’una altra manera, amb mascareta a l’hivern, però no a l’estiu, on les mampares formen part de la decoració dels restaurants i l’amenaça d’un nou confinament és real”.
Paula Ortiz va conèixer precisament a Sitges Ibáñez Serrador fa uns anys: “D’ell em quedo no només amb les seves obres i el seu llegat, sinó amb la seva actitud”. Quan va haver de triar un capítol es va decantar sense dubtar per El asfalto. “Què hi ha més simbòlic, metafòric, existencial i poètic que un home que se l’empassa la terra?”, es qüestiona la directora, que va veure les possibilitats de portar el tema “a l’actualitat i la fisicitat d’una ciutat real”. Dani Rovira encarna un repartidor de menjar a domicili a punt de convertir-se en pare, que té una bicicleta que es queda enganxada literalment a l’asfalt i després és ell qui acaba sent engolit sense que ningú faci res. “Em venia molt de gust fer gènere i com que tinc aquest perfil d’home d’estar per casa, tot va encaixar”, recorda l’actor, que va passar “un rodatge dur, amb moltes hores ficat en un forat”. Rovira i Inma Cuesta són “una parella enamorada que intenta ser feliç en un món hostil i a partir d’aquí passa una cosa que no entens i que encaixa en el subgènere de terror romàntic”.
“En Chicho entenia el cinema i la narració audiovisual com un pont amb l’espectador”, afirma Paco Plaza, que va col·laborar amb “el mestre”. A Freddy, Miki Esparbé és un actor a punt de perdre la seva feina i, per consell d’Ibáñez Serrador, comença a treballar amb un misteriós ninot de ventríloc que l’ajuda a vèncer les seves inseguretats i a agafar les regnes del seu destí. Al director de Verónica li va cridar l’atenció “la presentació que feia en Chicho en aquest episodi de fa quaranta anys, protestant per rodar en vídeo en comptes de cinema i volia viure aquell rodatge amb ell”. Per això era fonamental mostrar-lo com a personatge de ficció (Carlos Santos) i “reflexionar sobre la creació i l’angoixa que es passa en un rodatge”. Però més enllà del capítol per si mateix, “el més important era tornar d’alguna manera part de tot el que ens ha regalat en Chicho”.c
‘El asfalto’
‘Freddy’