La Vanguardia (Català-1ª edició)
Mediterrània espatllada
Txema Salvans exposa la seva sèrie ‘Perfect day’ a la Fundació Foto Colectania
Txema Salvans (Barcelona, 1971) exposa a Foto Colectania la seva sèrie Perfect Day, en sintonia amb l’anterior The Waiting Game, editada per RM. El títol és irònic i els migdies que ha fotografiat durant anys, viatjant per les urbanitzades riberes de la Mediterrània espanyola, són menys satisfactoris que el dia descrit en la cançó de Lou Reed. Salvans ha explorat a fons un gènere que en l’època romàntica es va poder dir paisatge amb figures, però els seus no són romàntics. Documenten llocs i representen paisatges socials, industrials, urbans, comercials, turístics, culturals o potser anticulturals.
Aquest gènere fotogràfic del paisatge ja no natural, amb o sense figures, entès com a retrat social i antropològic, té exponents internacionals com Andreas Gursky (el més complet), Massimo Vitali (especialista en platges i natures envaïdes) i Edward Burtynsky (el més ecologista: paisatges contaminats). L’obra de Salvans també té relació amb la d’altres fotògrafs, com Carlos Pérez Siquier, Martin Parr, Xavier Ribas, Jordi Bernadó o Ricardo Cases. I amb la d’autors d’altres disciplines: la comèdia distant i amb entorn modern de Tati o la irrisòria estranyesa de l’ésser humà davant el seu propi món, de Werner Herzog. I Perfect day enllaça amb la Mediterrània distòpica de Futurama, dibuixat per Micharmut fa gairebé quaranta anys.
Les fotos de Salvans documenten una realitat que supera la ficció: les vacances en un món espatllat, que és el nostre. És el regne del pícnic preapocalíptic. Les situacions són distòpiques i patètiques, però hi ha sentit de l’humor en la mirada i vitalitat en els personatges fotografiats. Tot passa a prop del mar, però sense el mar, tret d’algun fragment entrevist, en algunes fotos. Salvans fotografia el contracamp de la postal mediterrània. Enfoca la seva càmera d’esquena al mar i el que veu són els voltants indesitjables del paisatge desitjat, el paisatge destruït per les diverses indústries i pels negocis del lleure.
Descriuré algunes de les seves imatges: En una piscina amb clor, aparatoses escultures de plàstic o de resina industrial en forma de grans tortugues i d’enormes peixos amb trets infantiloides.
Dues persones grans prenen el sol entre fanals i filats. Un home entre reixes, al costat d’un cartell que anuncia “L’Aranya Snack” i orienta el seu lector amb una fletxa vermella que assenyala cap a una gran fàbrica.
Prendre el sol sobre una runa, un dia semiennuvolat, al costat d’una fàbrica de ciment. Prendre el sol d’esquena al mar proper, al costat de diverses papereres. Prendre el sol sense anar més enllà de l’aparcament. Prendre el sol en una zona de gespa de plàstic, just a sota d’una grua de construcció d’on penja perillosament una càrrega pesada.
Muntar un pícnic sense moure’s gairebé del cotxe, a mig metre d’uns murs de formigó i amb la taula plegable a pocs centímetres del cotxe, allà aparcat. O un pícnic a la zona portuària, a prop d’uns grans dipòsits de combustible o gas inflamable.
Gandules a la platja al costat de les espectaculars instal·lacions de la petroquímica. Un home sol en un gran paisatge formigonat. Es veu només un tros de mar. La vora no és natural.
Un home en un barranc, cavant al llit d’un torrent brut, extraient un fang d’aspecte fecal o tòxic, mentre el seu company descansa sota el sol, sobre les pedres.
Un Cristo kitsch en un grafiti. Uns possibles tennistes inactius, aparentment atrapats entre filats, per efecte òptic buscat i aconseguit pel fotògraf. Pacients pescadors davant una cosa semblant a un bassal, donant l’esquena absurdament a una gran extensió d’aigua.
Un home blanc, molt pàl·lid, prenent el sol al costat d’una torre elèctrica, en un paisatge sec.
Una parella, mig tapada per una mala herba, al costat d’uns urinaris públics on es llegeix aquest cartell, entre línies, com un haiku: “Venta / El Sufridor/ del Asfalto”.c