La moneda, dues cares

Le Concert des Nations Intèrprets: AcadèmiaBeethoven2020, Luca Guglielmi, assistent de direcció Direcció: Jordi Savall

Lloc i data: L’Auditori (7/10/2021)

En aquesta gran proposta de Jordi Savall d’interpretar les simfonies de Beethoven hi ha molts elements a valorar, entre els quals, un que és punt de partida: disposar d’una gran orquestra. I de músics especialment seleccionats per a l’ocasió, fet que suposa un pressupost molt important i difícil de compensar amb les recaptacions. Un repte de pes a més, perquè l’orquestra com a tal no té continuïtat institucional i constitueix més aviat un espai comú de coincidència per al desenvolupament dels objectius del gran músic català.

Fins a la Simfonia núm. 5 la feina va donar molt bons fruits, considerant a més que n’hem gaudit en una sala d’enormes dimensions per a aquest tipus d’interpretacions i amb instruments propers a l’original de temps del compositor.

En aquesta ocasió de les simfonies 6 i 7 la proposta va resultar molt contradictòria. Davant l’alta sensibilitat de la versió, molt atractiva, de la Simfonia Pastoral, la següent va mostrar el seu caràcter molt diferenciat i la mar no era la mateixa per navegar. Les diferències entre totes dues són enormes i a la 7a es planteja el seriós problema de la concepció del ritme en què el director ja compta molt més en l’estructura orquestral. A la 6a s’hi va veure un gran treball en profunditat, pròpia d’assajos, ja que la gestualitat del director en el concert aporta poc. De meravella van sonar les trompes al començament, gairebé immaterials, i més endavant es va manifestar una cuidada feina en la concepció: tènue sonoritat de primers faristols de cordes (amb sordina) contrastant amb la més oberta de la resta en l'Andante, magnífiques les fustes –hi hauria tants moments a subratllar–, i una magistral tensió que va desembocar a la tempesta amb l’estímul dels vents. Així, matisos, dinàmiques molt cuidades, calidesa en el so i ric fraseig van mostrar un treball de gran sensibilitat en concepció i en interpretació.

Un altre caràcter va assumir la Simfonia núm. 7, afrontada amb un tempo molt ràpid i exigent, assumit per l’orquestra i amb escasses variacions, cosa que va imprimir –a causa de la direcció– un caràcter ferri, amb dominant rítmica terrenal, que portava el discurs cap a baix, pràcticament dominat per l’escriptura del timbal. Tot molt ben interpretat, tret d’algun petit desajust, en mans de virtuosos. Aquí la concepció del ritme ha de ser la resultant de la seva conjunció amb el fraseig, amb els motius, les respiracions, tot inexistent. El públic va agrair aplaudint dret, segurament per la seva devoció al mestre intèrpret i la vitalitat –de vegades poc musical– del discurs, però el resultat va ser el contrari del de l’anterior simfonia. I comptant amb els millors instrumentistes.En fi...c