La Vanguardia (Català-1ª edició)
Filosofia Gallimard
Antoine Gallimard explica els secrets de la seva empresa editorial, la tercera de França, i demana que la UE aturi la fusió Hachette-Editis
Antoine Gallimard: amb el seu cognom, no necessita cap més presentació, i menys en aquestes planes. Aquests dies es passeja per les Converses Literàries de Formentor, a Sevilla, del braç del seu amfitrió, Basilio Baltasar, com el seu pare Claude feia amb Carlos Barral per terres mallorquines, amb el posat d’un patrici de les lletres europees.
La pandèmia els ha anat bé: “Ens esperàvem el pitjor... però va ser tot el contrari. La gent va trobar més temps que mai per llegir, i hem tingut supervendes inesperats com Camus o Malraux, i d’altres com Hervé Le Tellier o Leïla Slimani”. Tot i que el confinament i el teletreball “han trencat una cosa important en un ofici de proximitat i escalf humà, que té lloc també als restaurants, viatges i cafès”.
Després de les seves últimes adquisicions (fa uns mesos, Editions de Minuit, prèviament Flammarion o POL), Gallimard és el tercer grup editorial de França, després de Hachette i Editis, que acaben d’anunciar una OPA que acabarà en la seva fusió, cosa que, a parer seu , “Brussel·les hauria d’impedir perquè es tracta d’un excés de concentració”. “Nosaltres –diu– som una empresa familiar, jo soc l’accionista majoritari, al marge de les especulacions borsàries. La meva voluntat és que perdurem com a independents. La meva gran por és que a França passi un dia com als EUA, on per l’autopista editorial circulen només grans camions i vehicles petitons”.
Al seu avi Gaston el defineix –l’amic de Marcel Proust– com “un gran cap d’orquestra, de qui he heretat l’oïda literària” i el seu pare com algú “molt gelós de la independència, que va aconseguir separar-nos de Hachette, sota la capa del qual vam estar un temps”.
Sobre l’anomenada cultura de la cancel·lació, és clar: “Cal publicarho tot, ser lliure! La història del pederasta Matzneff és menyspreable, jo he hagut de suspendre –no anular– la publicació dels seus diaris, però la reprendré quan els ànims s’hagin calmat; també em van criticar per publicar els pamflets de Céline, dient-me ‘antisemita’, i això que no hi ha millor manera de lluitar contra l’antisemitisme que mostrant-ne els escrits”. Critica l’última biografia d’Amos Reichman sobre l’editor Jacques Schiffrin, on diu que va ser acomiadat de Gallimard per jueu: “Res d’això –replica–. En realitat, Schiffrin estava en perill i va haver de fugir als EUA amb l’ajuda del meu avi, que li va mantenir el salari. El que s’explica al llibre és totalment fals. Van mantenir una relació excel·lent”.
Amazon, critica, “impulsa l’autoedició, mentre que jo crec que un editor és important. Hi ha d’haver algú que filtri, millori el text i en faci la promoció”. Denuncia que Amazon fa trampes amb el preu fix dels llibres: “Utilitzant l’ambigüitat i la confusió entre ‘llibre nou’ i ‘en bon estat’ es col·loquen novetats en la seva oferta de segona mà, cosa que viola la llei del preu fix”.c
“Sobre la ‘cultura de la cancel·lació’ tinc una opinió clara: cal publicar-ho tot!, com al terrible Matzneff”