La Vanguardia (Català-1ª edició)
“La literatura permet maleir la realitat”
Escriptor i periodista
Quim Aranda, autor de La noia d’Aberdeen i corresponsal a Londres, publica ara Els tres cognoms de Lucía van Haart (Columna), novel·la en què una estrella de Hollywood guanyadora d’un Oscar (Eva Marie Saint) s’enamora, durant el Festival de Sant Sebastià, d’un represaliat de la guerra civil.
S’ha basat en alguna història real?
Si la imaginació és un altre aspecte més de la realitat, tot a la novel·la ho és: la visita de Hitchcock a Sant Sebastià el 1958 per presentar Vertigen ,la d’Eva Marie Saint el 1959 per a la première de Perseguit per la mort, el que hi tornés 40 anys després a un homenatge a Hitchcock; el fet que jo fos un assidu del Cinestudio Spring, de la Bonanova, fins que el van tancar, i també que fantasiegés –influït per pel·lícules com La Dama i el Rodamon, Vacances a Roma o Notting Hill, entre moltes d’altres– amb la idea del possible flirt de la Saint amb una víctima de la guerra civil. Tot és real, com la guerra civil i les seves conseqüències, que perduren fins avui. I, també, és clar, la meva fascinació per Perseguit per la mort. Però el més real és el desafiament de narrar una història que tingués sentit a partir d’aquest amor impossible i condemnat al fracàs.
Com s’interconnecten periodisme, cinema i literatura?
Són diferents maneres d’explicar una visió concreta d’uns fets determinats. Pot ser honesta, brillant, manipuladora, barroera; fins i tot pot ser una falsedat insuportable, com llegim tan sovint.
Què li agrada més?
La literatura. Permet modificar o descriure o criticar o maleir la realitat amb més detall i rancúnia. El periodisme té regles una mica diferents i només “descriu fets”, com deia Graham Greene a The Quiet American.
És autor i periodista, o periodista i autor?
El narrador de la novel·la, un periodista de La Vanguardia ,es pregunta, en algun moment, si realment ho és. No arriba a cap conclusió, i, malgrat tot, escriu una novel·la formada per articles periodístics, seus i d’altres col·legues.
Com és un corresponsal del 2021 i com hauria de ser?
És un periodista d’infanteria sense casc i exposat a una guerra bacteriològica que ha sentit parlar –i potser llegit– dels grans periodistes del segle XX, i que potser té una certa nostàlgia per allò que no ha viscut i ja no viurà mai.
Hi ha massa esclavitud a la immediatesa i el web?
El web ho devora tot, començant pel temps. L’esclavitud és una cosa moltíssim pitjor.
El millor i el pitjor de Londres i la Gran Bretanya, i dels anglesos.
El passat imperial i el present impotentment imperial és el millor i el pitjor de Londres i la Gran Bretanya. Dels anglesos, ni idea. Tret d’això, escriure una novel·la no justifica parlar malament de la reina ni de tota la família Monster... O sí?c
Un corresponsal “És un periodista d’infanteria sense casc i exposat a una guerra bacteriològica”