La Vanguardia (Català-1ª edició)
Llàgrimes de futur
Les individualitats de França trituren la il·lusió d’una Espanya brillant
De vegades cal fer un pas enrere per després poder-ne fer dos endavant. Les derrotes serveixen per construir si els fonaments són bons. I els de l’Espanya de Luis Enrique semblen rocosos i duradors. França va guanyar la Nations League perquè té millors jugadors però la roja es va mantenir fidel al seu estil i podrà dormir molt tranquil·la perquè juga molt bé a futbol. Si aconsegueix segellar el seu passaport per a Qatar, afrontarà el Mundial com una de les indiscutibles preferides. Poques seleccions fan divertir tant l’aficionat com Espanya.
Sense restar-li ni mig galó a la campiona del món, la final enfrontava les millors individualitats contra el millor equip del continent, amb permís d’Itàlia. I el duel no va trigar a dibuixar-se així. França va intentar imposar la seva qualitat i el seu físic en els minuts inicials. Mentre Espanya s’assentava, Benzema va trobar un forat entre els centrals i va donar el primer ensurt. Bona reacció d’Unai Simón, tapant el forat. Poc després, Mbappé desafiava Eric Garcia a una cursa i el jove central barceloní madurava de cop i guanyava el duel. A poc a poc, l’equip de Luis Enrique es va començar a trobar més còmode. Acariciar la pilota i cansar-lo a base canvis de joc li va donar tranquil·litat, i va assumir el comandament del partit descaradament, encomanant-se els gals a la velocitat de les seves puntes per sorprendre la roja.
En la ràpida millora espanyola va tornar a destacar Gavi, que amb prou feines feia la seva segona internacionalitat però juga com si en portés dues-centes. El blaugrana es buida en la pressió i no escatima l’ús de la força quan ho considera necessari. Sembla un veterà de 17 anys. Però és que quan tocava rebre la pilota, era pur oxigen per a Espanya. La seva ja clàssica mitja tornada deixava parats primer Pogba i després Kimpembe, que no acabaven d’entendre que un menut imberbe els superés amb tanta facilitat.
Tot i que Espanya era propietària de la pilota, treure el cap pels territoris de Lloris era una altra cosa. La rocosa defensa francesa era dura de rosegar i el duel era apassionant però mancat d’ocasions. Ferran Torres, l’home gol de Luis Enrique, no arrencava a la banda dreta i Marcos Alonso, immens en la semifinal, tampoc no apareixia per l’esquerra. Estava sent un partit molt tàctic i segurament als punts s’hauria mantingut l’empat que dictava el lluminós de San Siro.
La millor ocasió espanyola en la primera meitat no va ser ni tan sols una ocasió, va ser un centre de Rodri, ahir reconvertit amb èxit relatiu a interior, que va rebotar al colze de Koundé, que estava en l’àrea. El VAR va resoldre ràpid la jugada. “Juguin, juguin”. En la majoria d’estadis espanyols s’hauria decretat penal.
La posada en escena de l’equip de Luis Enrique quan va sortir dels vestidors va ser boníssima, accentuant el seu domini i tancant França. Fruit d’aquesta millora va arribar un robatori de pilota de Sarabia, que després no va decidir bé en una jugada en què s’intuïa molt perill. A Espanya se la veia cada vegada més còmoda, mirant molt Lloris tot i que sense fer massa atenció al retrovisor. Així, França va muntar un contraatac que va acabar amb el travesser d’Unai Simón repel·lint la pilota de Theo. Aquesta jugada va esperonar la final. Segons després, Upamecano sortia escaldat del seu duel amb Oyarzabal, que amb un cop sec amb l’esquerra inaugurava el compte golejador de la nit.
Dues fogonades de Benzema i Mbappé, la segona amb polèmica, van capgirar el gol inicial d’Oyarzabal
L’equip de Luis Enrique va ser fidel al seu estil i dibuixa un camí il·lusionant malgrat la derrota