Retorn brutal a l’elit

Confirmat el ressorgiment del futbol de seleccions gràcies a l’impuls d’una Eurocopa amb aire postpandèmic i potser per això molt alliberadora, la Lliga de les Nacions, un invent com qualsevol altre, ha donat continuïtat a aquesta sensació i ha suposat per a la selecció espanyola un retorn a l’elit absolutament inesperat. El seu artífex és sens dubte Luis Enrique, un entrenador incòmode en segons quines latituds però de personalitat aclaparadora. El seu equip va merèixer ahir un premi més gran. Guanyar, per exemple.

Més equip que França, la selecció espanyola, construïda a base de jugadors gens envanits, com si obeïssin tots un mateix patró creat per una base de dades del tècnic asturià perquè no li generin problemes, és un grup que commou pel seu compromís. En quatre dies, sense gairebé sessions d’entrenament per acoblarse i amb la insolència de joves valors com Gavi o Yeremi Pino, van doblegar Itàlia, campiona d’Europa, en les semifinals, i van arraconar França, campiona del món, sense poder vèncer-la a la final no per falta de futbol ni d’energia. Va perdre mossegant la roja de Luis Enrique, com cauen els grans equips, només superada per les fuetades individuals d’un excels Benzema i d’un Mbappé que es va beneficiar d’una interpretació del fora de joc mal concebuda, ja que afavoreix l’infractor: la segona jugada que s’origina després del toc de pilota d’Eric Garcia neix contaminada, ja que el davanter francès s’aprofita de la seva posició prèviament avançada.

A Luis Enrique caldrà incloure’l ja a la curta llista d’entrenadors capaços de transformar paisatges depriments en altres de radicalment esperançadors. No són gaires els membres del club.

Pioner en aquest segle va ser Pep Guardiola, tècnic de gran influència com demostra que moltes de les seves innovacions continuen avui vigents, replicades tal qual o versionades per una bona col·lecció de col·legues entre els quals hi ha precisament Luis Enrique. Potser s’ha oblidat per la grandesa eclipsadora que va venir després, però, a la seva arribada el 2008, el Barça venia de tocar fons. Les decisions de Guardiola van ser trencadores. Va fer neteja de vells hàbits, va imposar els seus i va proclamar un nou règim que va gravitar al voltant de la pilota, sublimant el talent individual sobretot en posar-lo al servei del bé col·lectiu. Hi va haver debat al voltant de les seves ocurrències, però no es va desmarcar mai del seu propi camí perquè una de les característiques comunes dels entrenadors transformadors és que no es deixen influir. Sota pressió, principis. Després de crítiques, principis. Després d’una derrota, principis. Els sona? Efectivament, Luis Enrique.

Jürgen Klopp és un altre elegit. La seva proposta va ser diferent a la de Guardiola, però va contenir un aspecte equiparable: un futbol reconeixible adscrit a un segell personal que va donar a conèixer a Dortmund i va elevar a Liverpool. Klopp va recuperar l’orgull d’un club històric en baixa forma a través de carisma i lideratge. Va fer creure jugadors sense nom que podien ser els millors i ho va fer tan bé que ho van acabar sent. Klopp també va canviar el futbol, el va pujar de revolucions i li va afegir una marxa més. Veient l’Espanya de Luis Enrique, és inevitable veure-hi alguna cosa de Klopp. La pressió després de pèrdua. Les transicions. Passa també amb Tuchel i el seu Chelsea, híbrid compendi de Guardiola i Klopp.

El Barça, club que tant Pep Guardiola com Luis Enrique van fer guanyar sengles triplets, està avui desgraciadament molt lluny de tota aquesta avantguarda, desorientat.

Luis Enrique és sens dubte un dels millors tècnics del moment