La Vanguardia (Català-1ª edició)
Casa nostra
Fa uns dies, el CEO (quan Esade encara no ens havia abduït, en dèiem director general) Ferran Reverter va explicar que al Camp Nou s’hi havien fet unes obres urgents per complir les mínimes normes de seguretat. La frase “El Camp Nou ens cau a trossos”, una frase que respon a una alarma basada en fets reals, corregeix l’esperança de promeses i intervencions eternament posposades. A l’entrevista a RAC1, el president Joan Laporta també va marejar aquesta perdiu amb referències a l’estadi Lluís Companys o a una revolucionària transformació del Johan Cruyff, que passaria d’un aforament de 6.000 espectadors a un de 50.000.
Reverter i Laporta han preparat l’assemblea de compromissaris amb talent i eficàcia. L’ordre del dia està marcat i els culers hi arribaran preparats perquè quan els parlin d’un crèdit (només per a l’Espai Barça, de 1.500 milions d’euros) no es desmaïn entre convulsions pressupostàries. Hi haurà contestació, per descomptat, però si els directius s’expliquen bé i no pateixen un atac de pànic com el de Josep Maria Bartomeu quan va evitar la votació per la modificació de l’escut, el crèdit s’aprovarà i perpetuarà l’horitzó de misteris.
Em consta que l’Espai Barça es tornarà a explicar i que mantindrà l’encant de concepte de ciència-ficció. És un espai que una generació sencera de culers ha vist en maquetes, recreacions en 3D i hologrames futuristes. L’hem interioritzat igual que Mordor, Macondo o Gotham i ara ens tornaran a parlar d’un paradís que implica un acte de fe en relació amb la gestió del temps i dels costos. A la ciència-ficció (i a la realitat), l’espai i el temps es complementen. Al Barça, però, es manté la voluntat d’avançar més a través de la imaginació que del calendari. Passen els anys i l’Espai Barça es dissenya, es retoca, es revalua, els crèdits es multipliquen monstruosament i els mesos, els anys i els lustres passen. Els culers podem explicar als nostres fills i néts com serà, com qui parla d’una llegenda. Però, en la pràctica, només tenim el Camp Nou per encarnar un cert orgull, tangible, de pertinença patrimonial.
Tot aquest rotllo ve a tomb perquè, mentre no hagin començat les obres ni s’hagi aclarit si ens arruïnaran o no, potser no ens hauríem de flagel·lar tant sobre la situació del Camp Nou actual i mantenir–ne, com s’està fent, la seguretat. A mi em continua emocionant i li veig una elegància i una majestuositat que no té a veure amb la nostàlgia sinó amb els propis mèrits. Sí, ja ho sé: a Europa hi ha com a mínim quaranta estadis d’última generació, d’enginyeria ultrasofisticada, amb aire condicionat,
Que somiar en un estadi nou no ens impedeixi gaudir del Camp Nou actual
sostres retràctils, anelles de llotges per a milionaris i polles en vinagre. Però nosaltres tenim aquells seients minvants i els cables elèctrics a la vista i aquella pedra depriment que, escales avall o escales amunt, ens recorda en quina situació econòmica vivim. Si s’han de fer obres al Camp Nou, ja ens hi adaptarem. I coneixent el caràcter de la tribu, és fàcil preveure que quan tinguem l’Espai Barça i l’estadi remodelat, el primer que farem serà criticar-lo i enyorar el que ja s’imposa com el nostre imminent oxímoron sentimental: el Vell Camp Nou.