La Vanguardia (Català-1ª edició)
Tento, en preconcurs després de la caiguda de vendes per la covid
La cadena d’establiments de menjar per emportar-se Tento, propietat de l’empresari lleidatà Àngel Bosch, va presentar preconcurs de creditors a començaments de setembre amb uns deutes de prop de 8 milions d’euros. La companyia pretén aprofitar els tres mesos que li resten de preconcurs per intentar refinançar el seu deute i posar en marxa un pla de viabilitat després de la dura crisi patida des de l’esclat de la pandèmia.
Tento es va veure obligada a tancar els seus vuitanta punts de venda a mitjans de març del 2020, quan es va decretar el confinament a Espanya. Aquell any, els ingressos de la cadena van caure dels 18 milions del 2019 a tot just 7 milions. Malgrat l’ajuda dels ERTO per a tota la plantilla, els beneficis d’un milió d’euros de l’exercici anterior a la pandèmia es van convertir en pèrdues de més de dos milions durant el pitjor any de la covid.
Tento només ha tornat a obrir la meitat dels seus vuitanta centres, que es reparteixen entre Madrid, Barcelona i Saragossa, perquè el seu model de negoci s’ha vist molt afectat pels nous hàbits laborals. El teletreball ha reduït els àpats fora de casa i això ha impedit a Tento l’obertura de moltes botigues mentre
La cadena de menjar per emportar manté tancats 40 dels seus 80 centres pel baix consum
la facturació de les que sí que han obert és sensiblement inferior a la que tenien abans de la crisi.
Segons Bosch, “ens hem hagut de reconvertir, ens hem abocat al comerç minoristai ens va molt bé”. Les cuines centrals de la nau de Fraga, amb 12.000 m2 construïts, permeten proveir de producte les botigues i els supermercats. “Les perspectives són bones: estem negociant amb la banca i estem oberts a incorporar potencials inversors”, afegeix. Bosch assegura que estudia demanar ajuda al fons públic de Cofides.c
pels soldats soviètics. En la guerra d’independència (1971), els soldats pakistanesos van violar entre dues-centes mil i quatrecentes mil dones, però això no es jutja.
Els soldats no tenen esposes, filles...?
A Ruanda, on hi va haver violacions massives, veien les “enemigues” com escarabats. Vaig parlar amb molts soldats en molts llocs.
I?
Alts càrrecs de l’EI em van dir que les yazidites són adoradores del diable i calia castigarles. Hi ha documents de venda de dones davant notari com si es tractés d’un animal domèstic. La Naima va ser venuda fins a dotze vegades a diferents soldats i deia que se sentia com una cabra.
Aquest comerç es dirigeix des del poder? Fins al punt que es van crear guies per saber com tractar amb les esclaves, si per exemple estava bé abusar d’una esclava que no havia assolit la pubertat.
Permès?
Sí. A cada història que m’explicaven pensava que no sentiria res pitjor, però sempre n’arribava una altra que em feia estremir encara més. A Birmània les rohingyes eren lligades a plataners i violades per grups una vegada i una altra. A les embarassades els treien el fetus del ventre a cop de matxet. Al campament projectaven pel·lícules pornogràfiques per excitar els homes abans de deixar-los fer.
El seu llibre, Nuestros cuerpos, sus batallas, està ple de dades i casos esborronadors. He visitat dotze països en cinc continents per investigar. Jo mateixa com a corresponsal de guerra en aquells territoris no tenia ni idea de la magnitud dels feminicidis i no s’ha acusat ni perseguit ningú.
Quina és la dimensió de l’horror?
Ara mateix centenars de dones estan sent violades, però la dimensió de l’horror la trobes en cada història, nenes de deu anys violades per un batalló mentre criden la seva mare.
Quina imatge l’amoïna?
He viscut molts bombardejos, he sortit il·lesa d’atemptats terribles, era al comboi quan va esclatar la bomba que va posar fi a la vida de Benazir Bhutto, m’he escapat d’un hotel que els talibans van bombardejar i d’un altre que va ser emboscat al Pakistan.
Ho recordo.
Vaig tornar a escapar-me per poc del tiroteig en un altre hotel atacat pels talibans a l’Afganistan; però no són aquestes vivències les que m’amoïnen sinó les cares de les dones explicant-me les seves històries, autèntiques barbaritats. No hi ha justícia per a elles, aquests crims no han estat perseguits, ni tan sols a Europa, a Bòsnia als anys 90.