Orgull, perdó i convivència

Cristòfor Colom, navegant genovès al capdavant d’una expedició impulsada pels Reis Catòlics, va arribar per primera vegada a terres americanes el 12 d’octubre del 1492. Avui es compleixen 529 anys d’aquella efemèride. Des de fa cosa d’un segle, i atesa la importància que s’atribueix al descobriment, cada 12 d’octubre se celebra el dia de la Hispanitat, que és el de la festa nacional espanyola (i que abans es va denominar, inadequadament, dia de la Raça).

Aquesta celebració, en la qual sovint xoquen orgulls enfrontats, va tenir durant part del segle XX el seu correlat als països iberoamericans, almenys mentre es va prodigar una visió amable de l’empremta hispànica –Espanya com a mare pàtria–. Cada 12 d’octubre se celebrava, aquí i allà, amb diferent intensitat, la gesta colombina. També als EUA, però per altres raons, ja que allà la festa es va fixar en homenatge a la colònia emigrant italiana.

Les coses són avui diferents. La història de la conquesta d’Amèrica per espanyols –o portuguesos, francesos, anglesos, etcètera– està en revisió. La idea que l’arribada dels europeus va ser una benedicció per als indígenes és àmpliament discutida. Si més no, des que la celebració del cinquè centenari, el 1992, va suscitar serioses objeccions indígenes davant la mitificació de Colom i el llegat de la conquesta europea d’Amèrica.

Ara s’ha anat més enllà. L’auge dels moviments reivindicatius de les minories, i els casos de violència racial com la que va patir, entre tants afroamericans, George Floyd, han contribuït a aquest revisionisme: als EUA s’enderroquen estàtues de Colom, i fins i tot de fra Juníper Serra. El seu president, Joe Biden, acaba d’equiparar la festa colombina amb la dels indígenes. El president mexicà, Andrés Manuel López Obrador, insisteix que Espanya hauria de demanar perdó per la seva aventura colonial americana. L’expresident espanyol José María Aznar li respon amb més menyspreu que empatia. I la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, a qui no li agrada quedar-se enrere, equipara sense embuts indigenisme i neocomunisme.

Anem a pams. El primer que s’ha de dir és que la història, com a recompte dels fets passats, és immutable. Una altra cosa és la seva interpretació. La conquesta espanyola de Llatinoamèrica pot presentar-se com un devessall de gosadia i bravura –per algunes veus a Espanya– o com un genocidi immisericordiós –per altres a Llatinoamèrica–. Però cap d’aquestes dues interpretacions no reflecteix en tota la seva complexitat aquell episodi ni condueix a un futur millor. Seria preferible que les parts analitzessin juntes aquell passat i consensuessin la seva interpretació. El Papa ha parlat equànimement al respecte, i ha fet bé. Perquè si el que es persegueix és perpetuar una suposada supremacia, o aconseguir una genuflexió –via rendició de disculpes– dels descendents dels qui antigament van vèncer, no avançarem cap a una autèntica convivència. Els polítics contemporanis no són responsables del que va passar al segle XV. Tampoc ho són els seus països d’avui. Sí que ho són de l’educació dels més joves. Aquí és on s’han d’esforçar, per evitar que campanyes com les que van seguir al descobriment, per prendre les riqueses alienes, amb altíssim cost humà a més a més, no es repeteixin mai.

La societat del futur tendeix cap a un ens global i mestís, més que cap a un conjunt de grups indígenes idiosincràtics. Així serà a Llatinoamèrica, on els espanyols, després de combatre els indígenes, s’hi van emparentar. I als EUA, on la colonització europea va delmar dràsticament els indígenes, avui molt minoritaris, i on després el mestissatge va abonar una terra d’oportunitats.c

Construir la societat del futur requereix consensos sobre els xocs del passat