Català llença els calés a Madrid

El millor de ser espanyol és que ningú no espera de tu cap proesa. Ser espanyol sempre ha tingut alguna cosa de descansat, i quan arriba el dia de la feliç pàtria, la gent toca el dos on sigui per tal de no tocar el tema. Jo, per exemple, soc un català que viu i treballa a Catalunya i dilapida a Madrid.

Fondre’s la pasta alegrement no és tan senzill com la gent es pensa. A diferència dels enciams, convé evitar la proximitat, no fos cas que et vegi el comptable de l’empresa i canti. En segon lloc, ajuda escudar-se en una ferida: la nòvia s’ha escapat amb un influencer no binari i ximpleries sentimentals d’aquest estil.

Com que a Barcelona estan prohibits els toros, ja tinc l’excusa per anar-me’n a Madrid, on continuen perpetrant aquestes coses i a sobre pots compartir la fila 1 del tendido 10 –el de l’enyorat Joaquín Vidal, un crític lliure– amb una exvicepresidenta del govern central, alliberada del què diran. Total: cent euros i una orella.

Dilapidar a Barcelona és complicat, però a Madrid és el més natural del món. Agafa un el diumenge a la nit cap allà les onze, et plantes a l’Amazónico –no s’ha de confondre amb Casa Ciriaco o Casa Benigna– i, au, a veure i a ser vist en un restaurant ple fins a la bandera.

Veure i ser vist a l’Amazónico no és com veure i ser vist donant veces als coloms a la plaça Catalunya, encara que a mi em va correspondre una taula alta i raconera, de manera que si algú em va veure va ser un bon vent i barca nova.

Mentre esperava saludar algun jugador del Reial Madrid o Ana Rosa Quintana, vaig sopar un bloody mary, dues pijades –musclos amb salsa thai i sis peces de sushi– i aigua amb gas sense gel ni llimona que em van portar, naturalment, amb molt de gel i llimona. Ja m’hi estic acostumant.

En un tancar i obrir ulls, m’havia fos noranta euros i la nit era jove, a diferència de la clientela de la discoteca Gayarre, on breguen els madurs i les madures, tancada els diumenges.

Avui, dia nacional, avions al cel, la cabra a la Castellana, el cocido a la Taberna Pedraza i el gran Morante a Las Ventas. Ser espanyol és senzill: n’hi ha prou amb dilapidar els calés.c

Ser espanyol és molt fàcil: ningú no espera una proesa de tu i n’hi ha prou amb dilapidar

el Palau de la Generalitat por las alcantarillas.

Para bien o para mal, si Puigdemont no se entrega, o es entregado, a la justicia española, morirá en Waterlo u olvidado por los suyos como Dencàs.

J.M. Lorente Hernandis