La Vanguardia (Català-1ª edició)
El Madrid menys patriòtic
La felicitació blanca a França per la seva victòria a la Nations League és l’últim capítol del desinterès d’una part del madridisme tradicional per ‘la roja’
Tot Espanya vibra amb el joc de la selecció. Tota? No! Un llogaret habitat per madridistes irreductibles resisteix a l’encant dels joves de Luis Enrique, un general romà en versió asturiana. La història del desinterès entre una petita part de l’afició del Reial Madrid i la selecció espanyola ve de lluny, i amb motiu de la final de la Nations League va viure l’últim capítol, que no va decebre els televidents. Ja des dels dies previs al duel entre Espanya i França era fàcil detectar a les xarxes el favoritisme envers la campiona del món de molts aficionats espanyols. Una imatge amb la bandera espanyola i l’escut de la Federació al costat d’una bandera francesa i l’escut del Reial Madrid apareixia minut sí minut també al timeline de qualsevol usuari. No feia falta haver estudiat un màster a Harvard per treure conclusions. Els Bleus tindrien un suport extra a la final.
Però moltes vegades les xarxes socials distorsionen la realitat i ens ofereixen un panorama esbiaixat que té poc o res a veure amb la realitat. O sigui que va caldre esperar fins a minuts després que s’acabés el partit per comprovar que ningú no veia fantasmes. “Enhorabona a l’@equipedefrance i a tots els aficionats al futbol de França per l’extraordinari títol aconseguit de #NationsLeague i enhorabona al nostre espectacular jugador @Benzema, Pilota d’Or”. Instants després de felicitar Espanya pel seu gran torneig, el compte oficial del Reial Madrid se’n desmarcava estenent la seva felicitació als botxins de la roja i fins i tot reclamant la Pilota d’Or per a Benzema, un dels golejadors i artífex de la remuntada. És impossible calibrar la polseguera que hauria aixecat un missatge semblant de qualsevol altre equip, del Sevilla si hagués marcat Koundé, per exemple, per no parlar d’una felicitació del Barça
a l’equip que ha privat Espanya d’un títol.
La guerra esportiva entre els dos grans del futbol espanyol és la que serveix per explicar el perquè de la falta d’unanimitat que genera actualment la selecció espanyola. Luis Enrique no és un personatge gaire ben vist a
A part del madridisme li costa identificar-se amb Luis Enrique, que es va fugar del Bernabeu al Camp Nou
la casa blanca des que a mitjans dels noranta es va escapar del Bernabeu i es va convertir cegament al barcelonisme, cosa que anticipava el camí invers que faria Figo poc després. El seu fitxatge per la selecció va despertar suspicàcies des del principi i no ha rebut mai un suport tan devot com el dels seus predecessors des de la capital. De fet, se li han criticat pràcticament totes les decisions. Un corrent que es va accentuar al maig de cara a l’Eurocopa, quan per primera vegada en la història cap jugador del Reial Madrid no formava part de la convocatòria en un gran torneig. Molts ho van sentir com un afront i es va reclamar fins i tot la presència de Sergio Ramos, que continua lesionat, ni que fos en la seva condició de capità, al marge de situar jugadors com Nacho al nivell de grans estrelles per carregar-se de raons contra l’asturià.
De fet, des d’aleshores cap jugador blanc no ha tornat a la selecció fins ara, tampoc a la final four de la Nations League, on sí que han estat, per exemple, imberbes com Yeremi Pino o Gavi, l’última diana escollida per a aquest irreductible grup de madridistes crítics amb Luis Enrique i deslligats d’Espanya.
Però aquest divorci no és imputable només a l’asturià. Ja el 2018, en les albors del Mundial de Rússia, el cisma entre el madridisme i la roja va viure un dels seus moments més tensos quan Florentino Pérez va anunciar el fitxatge del llavors seleccionador, Julen Lopetegui, com a nou tècnic del Madrid dos dies
Des de l’última Eurocopa, cap jugador del Reial Madrid no ha estat convocat per Espanya
abans que comencés el torneig. La decisió fulminant de Luis Rubiales va ser cessar el basc, i el neguit que es va viure aquells dies a Krasnodar quedarà per sempre en la història. El patriotisme d’una part del madridisme ja va desaparèixer aleshores, i encara no ha tornat.c
LaLiga va emetre ahir una nota informativa firmada per la direcció de control econòmic en què assegura que el tracte cap al FC Barcelona pel que fa a les normatives financeres ha estat igualitari respecte a la resta de clubs. Un comunicat explicatiu arran de recents informacions publicades que posaven en dubte aquest extrem. De fet, la nota ve acompanyada d’un informe en què es detallen els comptes de l’entitat blaugrana durant les últimes temporades. En el text, LaLiga enalteix el bon estat de l’economia del Barça fins a l’arribada de la pandèmia.
Entre altres coses, l’organisme recorda que el club havia presentat beneficis després d’impostos de manera ininterrompuda des del curs 20132014 fins al 2018-2019, una bona tendència que canvia “abruptament” amb la covid reflectida ja a la temporada 2019-2020. LaLiga posa en relleu els números del Barça quan destaca que el seu indicador de deute net era molt més favorable que el de la mitjana de clubs, però que, altre cop a partir de la pandèmia, viu un “acusat deteriorament”. A més, recorda que el cost de la plantilla ha estat, fins al curs 2019-2020, “dins del límit tret d’un petit excés que no va impedir que el resultat comptable fos positiu”. L’escrit valora en 128 milions (2018-19) i en 261 (2019-2020) el descens de la xifra de negoci, uns números que han afectat directament el resultat d’explotació, xifrat en -481 milions aquest curs. Unes pèrdues més altes del que estava previst després que l’actual junta devalués el valor comptable de la plantilla i efectués el que LaLiga qualifica de “provisions atípiques”, revelades algunes per Ferran Reverter, director general del club, que incloïen, per exemple, provisions judicials.c
Ho explica Ernesto Provitilo a TyC Sports: “Scaloni és un jugador més, vestit de tècnic. Es posa un equip de gimnàstica horrible, queda fatal... Però té un Messi combatiu, cap alçat, que es mor de ganes de jugar, líder total, maradonià, que ho trenca tot jugant i que empeny, cau a terra, s’embruta i va d’una banda a l’altra amb el seu avió privat aixecant jugadors per arribar als nostres complicats i de vegades inaccessibles estadis sud-americans... Mentre que els brasilers decideixen quedar-se [a Europa] per no patir represàlies, els argentins diuen als seus clubs de la Premier: ‘Juga la selecció, ens veiem d’aquí dues setmanes...’ Cada vegada que vegis un grup de malfactors que es moren de ganes de jugar amb la samarreta argentina xiuxiueja el nom: Scaloneta”.c