La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Al de Sables no hi torno”
El català Toni Marín va acabar la marató del desert, en què va córrer 250 km en una setmana en condicions extremes, i al cap de dues hores era a la sortida de la Titan Desert
“Mira com tenia els peus. No em podia ni posar les sabatilles d’anar en bici”. Toni Marín, barceloní establert a Lleida, de 36 anys, fort, barbut i tatuat, es presenta abans d’hora a la seva cita amb La Vanguardia . Se li havia abordat només acabar l’etapa però va demanar un temps prudencial per dinar. No en va necessita anar recuperant energies. Va completar el Marathon des Sables, córrer 250 quilòmetres pel desert del Marroc en 7 dies, i al cap de dues hores d’acabar-lo ja era a la sortida de la Titan per començarla l’endemà, després d’anar d’un lloc a un altre d’urgència amb un cotxe d’enllaç. Per això els seus peus estaven com estaven. A la fotografia que mostra al mòbil estan arrebossats en crema freda fins als turmells. L’endemà al matí ja apareixen en condicions de calçar-se les cales. I ell, disposat a divertir-se.
“A Sables es pateix durant, abans i després de cada etapa. Portes tot el material amb tu, dorms a terra, no tens aigua freda. A la Titan és dur durant l’etapa però abans i després et tracten com un rei. Pots menjar, beure i dormir en condicions. Si hagués estat al revés, primer la Titan i després Sables no ho hauria fet. A Sables una vegada i no més. Allà no hi torno”, diu Marín, que treballa com a entrenador personal i de classes dirigides al gimnàs Ekke Vidding de Lleida.
Però, per què la bogeria de fer les dues proves seguides? “Per les circumstàncies relatives a la pandèmia. Sables era per un projecte solidari per a una fundació, la 5H que acabava de néixer i que recull fons per fer un espai de jocs a l’hospital Sant Joan de Déu de Lleida. I resde pecte a la Titan, hi anem cada any amb l’equip Ekke. En aquell moment, Sables estava previst per a principis d’abril i la Titan per a finals de maig. Un mes i mig hi havia per recuperar el cos i ens vam apuntar a les dues coses, però amb els ajornaments ha coincidit que han vingut seguides. Llavors tenia un dilema, a Sables era un desafiament personal i a la Titan no podia deixar tirat l’equip. Així que som aquí”, s’estén Marín, que no té lligams familiars.
No se li esborra el somriure, tampoc ahir, a la sortida de la segona etapa, malgrat que la processó va per dins. “Sables semblava un camp de derrotats, cada dia es retirava molta gent, només vam acabar la meitat (va acabar el 49), hi va haver una onada de calor i una passa de gastroenteritis...”, recorda.
No sempre es va dedicar al noble art del patiment extrem. “He fet esport tota la vida, però jo vaig començar a l’hoquei sobre patins. Em vaig formar, entre altres equips, a l’Igualada, i vaig ser professional al Lleida Llista Blava i el Tenerife. Però era una època en què es pagava poc i vaig rebre una oferta de gestió en un gimnàs per tornar a Catalunya. No m’ho vaig pensar”.
Va ser llavors quan va arrencar a córrer. “Jo no corria. Però vaig haver de fer d’entrenador Ramon Vilella, que ara té 69 anys, i que feia maratons. Per preparar-lo havia de córrer amb ell. Va ser la persona que em va portar a l’Ironcat de l’Ampolla i d’aquí em ve la bogeria de la ultradistància”.
Però si algú pensa que s’aturarà aquí s’equivoca. El projecte que té per al 2022 és de categoria. “Per mi és el top del triatló, me n’aniré a Hawaii a fer l’Epic5. Són cinc ironmans a cinc illes de Hawaii en cinc dies consecutius. Hi ha 10 places només, és molt exclusiu i molt difícil
“L’any que ve m’esperen cinc ironmans en cinc dies seguits en cinc illes de Hawaii”
d’entrar-hi, per fortuna m’han agafat”.
El seu mètode, encara que sembli el contrari, no és entrenar cada vegada més, sinó menys i millor. “El meu entrenador em controla perquè rendibilitzi l’entrenament i per frenar-me una mica. Menys quantitat i més qualitat”. És la seva fórmula per complir amb el més difícil encara. Això sí, dilluns a la tarda ja tornarà a la seva feina. El gimnàs l’espera.