La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els euroescèptics britànics celebren l’astúcia a l’hora de pactar amb la UE
Johnson pensa que encara pot arrencar moltes més concessions a Brussel·les
Aplicada a la política, la llei de la gravetat no és tan senzilla com l’atracció dels pols magnètics, o que una poma caigués sobre el cap d’un jove Isaac Newton al segle XVII quan estava de vacances al camp del seu pare, que era granger, després del tancament de la Universitat de Cambridge a causa d’una plaga de pesta bubònica. Reis, presidents i primers ministres paguen de vegades pel que no haurien de pagar i, en canvi, se’n surten de franc altres vegades en què la culpa és seva.
El Brexit, per bé o per mal, és la criatura de Boris Johnson i els euroescèptics del Regne Unit. Però en comptes de caure a terra, fa més d’un any que flota a l’espai polític, com un coet perdut en òrbita, i el líder tory està molt atent al fet que, si les coses van malament al país, s’agreuja la falta de subministraments, hi ha inflació, pugen els interessos i baixa el nivell de vida, els problemes no siguin atribuïbles ni a ell ni a la sortida de la Unió Europea.
Enmig del debat sobre si hi haurà galls dindis i joguines per celebrar Nadal o la Gran Bretanya viurà un “hivern del descontentament” com els dels anys setanta que van obrir el camí a Margaret Thatcher, Johnson, home de poca ideologia i molta tàctica, té clar a qui culpar si el panorama s’entristeix: Brussel·les.
La reacció del ramat euroescèptic a les importants concessions de Brussel·les al protocol d’Irlanda del Nord ha suposat una mica de vanaglòria (“ja dèiem nosaltres que passarien per l’adreçador”), de fer-se pregar (“no està clar que la UE serà capaç d’anar tan lluny com és necessari” perquè els seus integrants cantin victòria total i els tribunals europeus deixin de tenir jurisdicció sobre els afers relatius al protocol) i de jugada d’escacs (reservar-se la carta de posar el crit al cel i trencar-la en les properes setmanes o mesos). En aquest últim cas, hi hauria complicacions comercials, però Johnson invocaria la carta patriòtica i atribuiria al pervers continent la causa dels mals d’Anglaterra. Tenir en cartera un enemic a qui donar la culpa és una vella recomanació de Maquiavel, i, abans que ell, de polítics grecs i romans.
Dominic Cummings, exassessor de Johnson que va sortir per la porta del darrere de Downing Street, va dir ahir als seus múltiples tuits el que tothom sap, que el primer ministre ja va firmar els acords del Brexit amb la intenció de no complir-ne alguns aspectes, sobretot relatius a l’Ulster.
Leo Varadkar, que va ser el primer ministre irlandès durant aquelles negociacions, ha acusat Johnson de mala fe i ha dit que presenta el Regne Unit com un país de qui un no se’n pot refiar, precisament quan està intentant assolir pactes de comerç favorables amb els Estats Units i altres potències econòmiques. Però al planeta euroescèptic això no té cap importància. “Washington no sempre compleix el que firma, com Moscou o Pequín, així que per què nosaltres hem de ser menys”, opina Cummings. En això, el seu antic cap hi està totalment d’acord.
Els antieuropeus més radicals del Parlament, que van fer caure Theresa May i van erigir Johnson, van celebrar fa uns dies en un club privat de Mayfair (no ho van poder fer abans per les restriccions de la pandèmia) la victòria de la seva versió radical del Brexit, que ha retirat el Regne Unit tant del mercat únic com de
Londres amenaça de trencar els acords si la Unió no renuncia a la jurisdicció dels tribunals europeus
la unió duanera. I ara ja estan preparant una altra gresca després del seu triomf en la “guerra de les salsitxes” i la “baixada de pantalons de Brussel·les” (en el llenguatge de diputats i columnistes conservadors) amb la supressió de la major part dels controls duaners entre la Gran Bretanya i l’Ulster. I la perspectiva que encara faran cedir més els europeus.
“El que firmem ara ho podrem canviar després”, va prometre Johnson als qui no veien clars determinats aspectes dels acords del Brexit. El seu pròxim objectiu és perforar encara més els compromisos adquirits, i que un òrgan jurídic neutral resolgui les disputes entre el Regne Unit i la UE, “perquè la nostra sobirania quedi preservada i Brussel·les no ens tracti com una colònia”. I si Brussel·les no s’ho empassa, suspendre o fins i tot fer miques el protocol, i donar a Europa la culpa del que passi. En qualsevol cas, desafiar la llei de la gravetat i que la poma no li caigui a ell al cap com a Newton.c