La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un nou món
alt representant de les Nacions Unides per a l’Aliança de Civilitzacions
Alguns científics qualifiquen la nostra era com l’antropocè, on l’ésser humà és el centre de l’evolució del món. D’altres, tot i això, auguren el final de l’Homo sapiens . Les dues afirmacions no són en cap cas contradictòries. D’una banda, l’ésser humà ha aconseguit acumular tal capacitat intel·lectual per fer avançar la ciència i la tecnologia que és capaç de preveure, modificar i controlar la mare natura, creant així un món totalment a imatge i semblança seva. En canvi, davant aquesta situació incontestable de progrés científic, la realitat ens ha enfrontat en els últims temps a ser testimonis de la rebel·lió de la natura i del crit d’alarma dels recursos naturals. A més, l’avenç del
“nou capitalisme de vigilància” estan conduint els sàpiens cap a un procés de robotització alienadora on perdríem l’essencial del nostre propi ser: la nostra capacitat de decidir i de ser els únics i lliures responsables dels nostres actes i comportaments. Els progressos en el coneixement del comportament de les neurones, que podrien fins i tot dependre d’estímuls tecnològics externs, podrien transformar-nos pròximament en un Homo meitat sàpiens, meitat robot.
La covid no ha fet més que evidenciar el que molts advertíem davant la complexitat i incertesa del nou món. Avui som la societat covid, vivint totalment immersos en aquest univers aliè en què hem d’adaptar-nos als profunds canvis que s’han produït, enfrontant-nos a la dura realitat en què la nostàlgica normalitat serà ja un record llunyà. Malgrat l’origen i impacte inicial de caràcter sanitari, aquesta pandèmia va fer trontollar completament el model polític, econòmic, social, cultural i ètic de les nostres societats. Continua sent una crisi fonamentalment humana, en què el ciutadà del món que es troba en el seu epicentre reacciona i espera solucions diferents de les ofertes fins ara pels sistemes regionals, nacionals i internacionals.
És indubtable que els reptes d’aquest nou temps afecten una sola humanitat. Els ciutadans del món comencen a configurar-se com un futur subjecte internacional. Per això, és essencial ordenar una nova governança mundial que pugui recollir les aspiracions i drets dels gairebé vuit mil milions de persones que habiten el planeta Terra. Això no vol dir que l’esperit i llegat onusià que va sorgir de les cendres de la Segona Guerra Mundial no puguin respondre adequadament a aquests nous reptes i desafiaments, però sí que un nou model multilateral és necessari per resoldre els nous interrogants que els profunds canvis produïts en les últimes dècades reclamen.
Malgrat que al començament de la pandèmia moltes personalitats van declarar l’adhesió indestructible al multilateralisme, una perillosa tendència està ràpidament obrint-se camí dins de la comunitat internacional. La rivalitat sino nord-americana i el retorn a una nova bipolaritat ens poden conduir a escenaris perillosos i imprevisibles de cara al futur. L’anomenat multilateralisme a la carta, on els diferents actors accepten seguir les regles exclusivament per a algunes qüestions, en cap cas no ha de constituir el nostre modus operandi.
El nostre objectiu principal avui dia és salvar el planeta i l’Homo sapiens conjuntament del seu perill d’extinció definitiva. Avui hem de reflexionar sobre com tornar a ordenar el nostre esdevenir comú. Vet aquí el paper essencial que l’Aliança de Civilitzacions de les Nacions Unides, nascuda principalment com una resposta per combatre el xoc de civilitzacions entre un món arabomusulmà i Occident, pot exercir al discutir les regles i principis que permetin el desenvolupament fraternal i harmònic de tota la humanitat. La diversitat cultural, ètnica i religiosa és una realitat indiscutible avui dia. El recent cens demogràfic dels EUA o la composició sociològica de qualsevol ciutat o estat europeu ho demostren clarament. Què es pot dir del despertar legítim en el món indígena a Amèrica Llatina, o el crit de justícia històrica africana, o el respecte exigit per un món asiàtic cada dia més influent. La recent crisi de l’Afganistan ho ha tornat a posar brutalment de manifest. Occident ha de revisar l’estratègia general antiterrorista i desenvolupar una política d’inclusió social en què el respecte dels drets humans, i en especial de les dones, pugui coexistir amb el respecte cultural i religiós de l’Afganistan del futur. No es tracta en cap cas de renunciar al que ja ha assolit la humanitat, ni de reduir a la baixa les fites aconseguides per la comunitat internacional: la Declaració Universal dels Drets Humans continuarà sent la plataforma irrefutable de tota governança mundial. Tot i això, sí que cal que es respectin i valorin les diferències i la multiplicitat de cultures i civilitzacions. Vivim en un món multipolar on és lògic que els diferents països africans, americans, àrabs, asiàtics i occidentals se sentin orgullosos de la seva història i reclamin el seu lloc en la governança internacional. Tots ells han de defensar els seus principis i valors, però sense tractar d’imposar-los a d’altres. Es tractaria de viure i deixar viure, com diu el refrany. El respecte, la comprensió mútua i la fraternitat han de ser els principis essencials a l’hora d’afrontar la nova agenda onusiana.
Les diferents civilitzacions que ha conegut la humanitat han aportat els seus avenços i assoliments en benefici de tots. No hi ha una civilització superior a cap altra. La complexitat de la nostra era antropocènica ens obliga a conviure i organitzar la nova governança, acceptant la diversitat i establint un codi de conducta que determini les regles comunes per evitar caure en totalitarismes excloents on el ciutadà es vegi expulsat i marginalitzat definitivament.
La tasca no és només de “no deixar ningú enrere”, sinó de fixar unes regles de joc que ens permetin mirar cap endavant on es perfili un horitzó de pau, justícia i llibertat. L’Agenda 2030 ens indica el camí que cal recórrer partint de 17 objectius essencials, cap d’ells superior a l’altre. Per assolir-los, no n’hi ha prou amb fixar prioritats i lluitar per salvar el planeta sense abans salvar la humanitat d’aquella violència innata en totes les nostres societats que ens porta a recurrents crisis, conflictes i guerres. El papa Francesc ha qualificat la fraternitat com la nova frontera de la humanitat. En aquesta tasca, l’Aliança de Civilitzacions i l’ONU han de servir de plataforma per discutir les noves idees i propostes de convivència humana per al segle XXI, per a aquest nou món.
El paper de l’Aliança de Civilitzacions serà discutir com tornar a ordenar el nostre esdevenir comú
havien estat acordades i que poden tenir conseqüències greus per a la salut física i mental de l’amant.
“No estic segura que això sigui violació, però...”. Així començaven molts dels relats que va recopilar en un treball per a la facultat de Dret de Yale Alexandra Brodsky, que ara és advocada pels drets civils. La seva investigació va inspirar García per impulsar la llei antistealthing. En els seus testimonis, parlaven d’un intens sentiment de traïció, però no associaven els fets amb una agressió sexual. “Crec que una gran part del problema era que molta gent pensava que era l’única persona a qui li havia passat”, explicava Brodsky a la BBC. Però no era el cas.
Segons l’anàlisi del comitè judicial del Senat de Califòrnia que va avaluar el projecte de llei de García, aquesta pràctica és “deprimentement comuna”. Un article publicat el 2019 a la Biblioteca Nacional de Medicina dels EUA revelava que un 12% de les dones d’entre 21 i 30 anys afirmaven haver patit stealthing. El mateix any, investigadors de la Universitat de Monash, a Austràlia, van concloure que una de cada tres dones i un de cada cinc homes que tenen relacions sexuals amb homes havien estat sotmesos a aquesta pràctica. És més, un altre article publicat per la Biblioteca Nacional de Medicina afirma que un 10% dels homes reconeixien que s’havien tret el condó durant un contacte sexual sense el consentiment de la parella. “Veurem més lleis com aquesta aprovades en altres estats. Nova York i Wisconsin ho han intentat en el passat i potser ara s’acceleraran les coses.
Veurem si es tractarà com a delicte civil o penal”, afirma García.
Aquesta setmana, el Territori de la Capital Australiana, districte on es troba Canberra, es va convertir en el primer d’Austràlia que ha il·legalitzat aquesta pràctica. Al Regne Unit, Suïssa, el Canadà i Alemanya ja hi ha hagut condemnes per retirar el preservatiu sense consentiment.
“Volíem assegurar-nos que no només fos immoral, sinó il·legal”, afirma la legisladora que ha impulsat la nova llei