La Vanguardia (Català-1ª edició)
El Cercle d’Economia es deixa anar
Fins quan, Aragonès i Colau, abusareu de la nostra paciència? Així, a la manera de Ciceró a les Catilinàries, podria començar l’última nota del Cercle d’Economia, que l’entitat acaba de fer pública i que és necessari comentar, tant per la forma com pel fons. Sobre la primera cal destacar particularment la duresa del text.
Fa tants anys que estem acostumats que les entitats que formen l’anomenada societat civil catalana incorporin la sordina als seus posicionaments –quan són crítics amb el poder polític– que la nota bé es podria enviar al Museu d’Història de Catalunya, aprofitant que d’un temps ençà qualsevol objecte pot ser mereixedor d’acabar en una de les seves vitrines.
S’hauria d’exposar amb un cartellet explicatiu en què s’informés el visitant de la importància de la peça. Amb un text semblant a aquest: “Nota d’opinió del Cercle d’Economia d’octubre del 2021. Exemplifica el moment en què entitats tan rellevants com aquesta van perdre definitivament la paciència i van passar a dir les coses tal com les pensaven”.
No és un canvi únicament d’estil que s’expliqui perquè el Cercle disposi d’un escrivent més directe i menys inclinat a l’ornament. És més aviat que el nivell de decepció política entre els seus membres és majúscul, que la preocupació per la deriva política de Catalunya i Barcelona és molt elevada i que la lliçó sobre la ineficàcia de la falta de contundència en els posicionaments públics del passat comença a estar apresa.
Sobre el fons, poques acusacions més greus poden fer-se a un govern –a dos en aquest cas– per assenyalar-los com els culpables d’abocar el país a la decadència i a la irrellevància econòmica, darrere de les quals s’amaguen la pobresa i pitjors condicions de vida per als ciutadans.
El Cercle acusa l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya de donar una irresponsable cobertura política al discurs del decreixement econòmic i els exigeix un canvi de rumb. Fa l’efecte que els seus membres s’han adonat que el que semblava una cosa residual fa una dècada va pel camí de convertir-se –si no ho ha fet ja– en el discurs hegemònic a Catalunya: l’activitat econòmica és sospitosa, la riquesa –la creació de riquesa, sense la qual no hi ha possessió ni repartiment– és gairebé moralment delictiva i, en paral·lel, l’adoració del sistema públic en detriment de la iniciativa privada. Fa set anys que aquest discurs va passar a ser l’imperant a l’Ajuntament de Barcelona, i també s’ha anat empeltant al de la Generalitat fins a fer-se més visible ara, amb ERC al capdavant i amb Junts per Catalunya en un paper subsidiari, sense capacitat per articular un discurs alternatiu sòlid, atesa la disparitat ideològica –no simples matisos– dels seus integrants.
La paciència no només s’ha acabat al Cercle d’Economia. En l’estricte àmbit de la Barcelona d’Ada Colau, comencen a sortir iniciatives que expliciten l’avorriment d’una part gens menyspreable del teixit associatiu de la ciutat. El manifest Barcelona imparable, a què han sumat la firma més d’un centenar d’entitats i associacions, n’és, fins ara, l’exemple més notori. Tot i això, en aquest cas la intencionalitat és molt més política que la del Cercle d’Economia, ja que, més que exigir un canvi de rumb, el que es
La preocupació per la deriva política de Catalunya i Barcelona és molt elevada
pretén finalment és enviar a l’oposició l’actual govern de la ciutat. Cal veure si amb una candidatura en forma de moviment ciutadà de centredreta sobiranista, que podria acabar liderant si ho pretengués Gerard Esteva, principal impulsor i president de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya, o simplement fent una feina soterrada d’oposició civil perquè se n’acabin beneficiant formacions polítiques que ja formen part de l’auca municipal com Junts per Catalunya.