L’economia està descontenta amb la política

Necessitem un model de prosperitat compartit, consensuat i que arribi a tothom”. Així comença la nota d’opinió del Cercle d’Economia divulgada ahir, referida a Barcelona i a Catalunya, en la qual es convida els polítics a obrar amb aquest objectiu. No es tracta d’una nota complaent. Ans al contrari, és una nota que alerta sobre el perill de caure “en una espiral d’irrellevància econòmica” i expressa sense embuts una opinió crítica amb els poders públics de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya. Així es reflecteix també en el paràgraf final: “Avui la política barcelonina i catalana no ajuda a fer progressar el país en la recerca i l’execució d’un desenvolupament econòmic que ens acosti a aquesta prosperitat compartida”.

Estem davant un retret de l’economia cap a la política; o, siguem precisos, del col·lectiu que mira d’impulsar l’economia, representat pel Cercle de Economia, cap a l’estament polític amb poder al capdavant de les grans institucions. El primer està retraient al segon una actitud contraproduent per a tot el país. I el segon hauria de respondre a aquest retret i, arribat el cas, corregir el rumb.

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ens diu que, en primera accepció, l’economia és l’administració ordenada dels béns d’una comunitat, d’un Estat, d’un establiment. I que la política és la ciència i l’art de governar, que tracta de l’organització i de l’administració d’un Estat en els seus afers interiors i exteriors. El Cercle d’Economia ens diu, per tant, que a Barcelona i Catalunya les formes de govern no estan afavorint l’administració més eficaç dels béns disponibles. És una constatació greu, pel que té de denúncia de la direcció de la societat. Si tingués raó, requeriria una resposta convincent dels al·ludits, per negar o relativitzar els preocupants dèficits polítics ara denunciats.

Es fa difícil no coincidir amb les opinions del Cercle. Per exemple, quan denuncia que, tant a la Generalitat com a l’Ajuntament barceloní, el model de desenvolupament econòmic està fortament ideologitzat, és de pragmatisme deficient i, massa sovint, genera confrontació. O quan afirma que el decreixement és una irresponsabilitat que una economia europea, oberta als països i les ciutats de l’entorn, no es pot permetre. O quan aconsella allunyar-se dels extrems que impedeixen assolir consensos de país. O quan reclama que l’interès general prevalgui sobre els particulars. O quan requereix normalitat per permetre el funcionament quotidià del país. O ambició per anar més enllà. O amplis consensos, coratge polític i sentit del país. Només s’hauria d’actuar com han actuat països com Alemanya o Holanda per arribar a acords de progrés a partir de debats locals comparables al de l’ampliació de l’aeroport barceloní.

Els governs de Barcelona i Catalunya, cada un amb la seva agenda ideològica, particular, coincideixen sovint en la convicció de seguir fulls de ruta irrenunciables, facultats per passar per sobre de qualsevol altra consideració. Però cap d’aquestes agendes no garanteix el progrés col·lectiu. Potser algun dels seus objectius més raonables, i compartibles pel conjunt de la població, està en la línia adequada, tot i que eviten el consens i, massa sovint, comprometen els objectius perseguits. Però, ara per ara, molts d’aquests objectius només adoben la confrontació i la divisió. I això no ens fa progressar gens ni mica.

Els objectius del Cercle d’Economia no es distingeixen per ser particulars ni curtterministes. Persegueixen la millora del debat social i, així, el progrés col·lectiu. És per això que convé escoltar i atendre les seves reflexions. I, en la mesura que sigui possible, implementar-les.c

El Cercle d’Economia denuncia el risc de caure en “una espiral d’irrellevància”