Entre callar i escopir

De les paraules als fets. De vegades, aquest espai desapareix i som engolits pel vendaval de l’acció desfermada. L’atac recent a la seu del sindicat CGIL ha sumit Itàlia en un debat molt dens sobre els límits del pluralisme, que és la discussió perpètua de qualsevol democràcia davant d’aquells que aspiren a subjugar-la, desvirtuar-la o eliminar-la. Mario Draghi, el primer ministre, estudia la il·legalització del partit neofeixista Força Nova, responsable dels greus esdeveniments del cap de setmana passat a Roma. Més enllà del que finalment passi amb aquest grupuscle, l’episodi ens alerta sobre els efectes de la propaganda totalitària i autoritària. El web d’aquests neofeixistes ha estat bloquejat per ordre de la Fiscalia.

És una discussió clàssica en totes les societats obertes des de l’any 1945 el fet de valorar si és millor o pitjor (per al sistema de llibertats) limitar el discurs dels que, des de posicions extremistes de qualsevol signe, flirtegen amb la violència i emeten missatges susceptibles de ser considerats delicte d’odi. Atès que el sentit del delicte d’odi està molt clar (la protecció de col·lectius vulnerables i minories-diana), però es pot desfigurar a conveniència, aquestes discussions deriven sovint en el bizantinisme més fosc. També hem arribat a moments d’un surrealisme molt indigest; per exemple, recordeu que, l’any 2019, la llavors fiscal general de l’Estat, María José Segarra, va emetre una circular en la qual considerava que “una agressió a una persona d’ideologia nazi, o la incitació a l’odi envers aquest col·lectiu, pot ser inclosa en aquest tipus de delictes [d’odi]”, un despropòsit monumental que va ser contestat des del món jurídic i polític.

Donem o no donem veu als feixistes? Aquesta és la pregunta del milió que, en realitat, n’amaga una altra, molt més pràctica: com perdem el dret a parlar públicament en un sistema que empara fins i tot els discursos que propugnen destruir la democràcia? La qüestió està relacionada amb un assumpte que el col·lega Josep Martí Blanch va tractar en aquestes pàgines fa uns dies, arran de certs delictes registrats en diversos macrobotellots: “Falta

valentia. Acceptar que existeix un problema que afecta col·lectius concrets i que, precisament, per preservar-los de judicis i prejudicis generalistes que acabaran contaminant-los a tots, és necessari dir-nos i descriure certes realitats”.

Segons la seva anàlisi –la comparteixo–, l’autocensura social i l’imperi del políticament correcte està deixant fora de la conversa pública molts ítems que la ciutadania viu amb preocupació, i això queda, a la fi, en mans exclusives de partits d’ultradreta.

Si d’immigració, salut, educació, polítiques de gènere i ordre públic només en parlen diferent els ultres, la bomba està servida. Perquè davant les seves propostes (inquietants, barroeres, extremes) hom tendeix a respondre amb l’absurda prohibició tàcita d’abordar aquesta agenda amb llibertat per revisar-ho tot.

Avui dia, estem atrapats entre els que callen, els que escupen ràbia i els que prohibeixen debatre. En moltes democràcies, com la nostra, el ciutadà assisteix atònit a una dialèctica perversa i esterilitzant entre discursos políticament correctes inservibles i discursos agressius i demagògics que impugnen els consensos centrals amb consignes fal·laces però efectistes. L’autocensura i la proliferació de clàusules d’exclusió basades en possibles ofenses a grups han deixat en mans de la reacció il·liberal l’exercici d’una insolència necessària perquè la deliberació democràtica sigui efectiva. Sense aquesta insolència (no s’ha de confondre amb l’estil malcarat), correm el risc de donar l’esquena als fets.

Michel Meyer ens explica que la insolència va començar sent un gest contra allò sagrat i va quedar en mans del boig, el bufó i el nen. En la modernitat, la insolència es va transformar en la recerca de la veritat sota de les aparences, i l’intel·lectual (des de l’acadèmia i els mitjans) va assumir l’encàrrec d’examinar els costums i les opinions de la seva època, aplicant el principi de sospita. Que l’esquerra i la dreta moderades hagin sucumbit als excessos paralitzants de la correcció política ha convertit els ultres en els avantatgistes reveladors de diverses impostures institucionalitzades, les que alguns sectors de població viuen com una estafa, la qual cosa alimenta el ressentiment, que és el combustible del vot als que prometen la salvació.c

Si d’immigració, salut o educació només en parlen ‘diferent’ els ultres, la bomba està servida

ens provoquen? Potser caldria revisar per què hem arribat a normalitzar comportaments així. Si ens serveixen per deixar de viure en ignorància del que passa als nostres carrers o si realment hi estem regularitzant la criminalitat.

Maria París Ros

MASSIMO PERCOSSI / EFE