La Vanguardia (Català-1ª edició)
Normalitat sense una gran eufòria
La nova realitat no ha arribat de cop, i això explica la falta d’explosions d’alegria Afrontar el futur que ara s’obre obliga a readaptar-se a la vida anterior a la pandèmia Tornar al passat generarà ansietat en persones que encara tenen molta por d’aques
El dia tan esperat ja ha arribat. La majoria de restriccions per la pandèmia, unes prohibicions que han marcat la vida de milions de persones des del març del 2020, semblen, ara sí, condemnades a passar a la història. La nova normalitat o realitat s’obre pas (a Catalunya a partir de demà s’aixequen la majoria de limitacions) i toca recuperar hàbits i conductes anteriors a l’aparició de la covid.
Però no deixa de ser xocant, com a mínim, que una notícia tan anhelada –aquesta recuperació de la vida passada– no vagi acompanyada –almenys costa de palpar en molts ambients– d’una eufòria desenfrenada. Una explicació? “Aquesta nova realitat no ha arribat de cop, ens han anat avisant que aquest dia arribaria i ens hem anat preparant per això. El missatge s’ha interioritzat. Tot hauria estat molt diferent si l’aixecament de totes les restriccions hagués arribat d’un dia per l’altre, sense esperar-s’ho”, respon el psicòleg clínic Enrique García Huete.
Per Antonio Cano Vindel, catedràtic de psicologia de la Universitat Complutense de Madrid (UCM) i president de la Societat Espanyola per a l’Estudi de l’Ansietat i l’Estrès (Siguis), no cal, tot i això, que hi hagi celebracions amb focs artificials per confirmar si hi ha o no un estat generalitzat d’eufòria per aquests anuncis de l’aixecament de les restriccions.
Si es llegeix el comportament humà a partir de l’estat d’ànim i les emocions “queda clar, i aquest últim pont del Pilar n’és un exemple, que avui la conducta dels ciutadans és més positiva que fa uns mesos”. La prova? “Si no hi hagués eufòria no s’haurien produït els embussos a les carreteres en la tornada a casa d’aquest pont”, respon.
Per tant, desesperar-se pel retorn dels embussos de trànsit (col·lapses que es tornen a repetir cada dia a les grans ciutats) tindria dues lectures. Passar-se hores atrapats a l’asfalt en jornada laboral és la nova realitat, i això provoca més malestar que alegria, però si aquesta situació es pateix en cap de setmana, l’embús cal llegir-lo com una constatació (hi ha moltes ganes de sortir de casa) que ara l’estat d’ànim és molt més positiu que fa uns mesos, ja que s’entreveu el final de la pandèmia.
El que no canvia és la reacció de les persones que, passi el que passi, sempre es queixen. I són aquestes persones les que poden pagar més cara la factura de la nova realitat. “Els ciutadans que mesos enrere portaven molt malament la prohibició de sortir de casa ara protesten perquè les carreteres es tornen a col·lapsar els ponts i caps de setmana”, afegeix Cano Vindel. La recepta per no enfadar-se és assumir el que toca en cada moment. La nova vida
Un malestar evident, però passatger, és el del treballador que era a casa i ara ha de tornar a l’oficina
A falta de grans dosis d’optimisme, sí que es detecta emoció molt positiva, per exemple en les ganes de viatjar
Yo adivino el parpadeo de las luces que a lo lejos van marcando mi retorno. Tengo miedo del encuentro con el pasado que vuelve a enfrentarse con mi vida”. Volver, com cantava Gardel, no és un tema fàcil. Per als confortats al refugi casolà, allunyats de les hostilitats de l’entorn, pot ser un drama. De fet, avui hi ha més adolescents reclosos a casa, sense escolarització, que abans de la pandèmia. Són els hikikomori espanyols, que temen no poder suportar la tornada a les exigències quotidianes.
Després hi ha els universitaris, que han viscut amb estranyesa la irrealitat d’unes classes virtuals. Per a tots els que començaven la carrera, tornar a la presencialitat serà una novetat que esperen ansiosos, amb una barreja de ganes i també preocupació pel que els suposarà