La revolució de l’ofès

Se suposava que de la pandèmia i el dramàtic i històric confinament a què vam ser sotmesos i que sembla que ja no recordem en sortiríem reforçats com a éssers humans, convençuts que la vida és un sospir i que cal centrar-se en les coses realment importants i no perdre’s en sorolls innecessaris. Però aquest joc vital va molt de pressa i un té la sensació que patim amnèsies sobtades quan tornem a veure camp per córrer. Una pena.

No hi ha res més sa al món que el sentit de l’humor. Quan un aconsegueix riure’s d’un mateix se sent deslliurat de traumes i prejudicis i és capaç de divertir-se amb els altres i pintar la vida de colors quan la tela que de vegades ens presenten és terriblement dramàtica. És un exercici recomanable, especialment en un moment en què sembla que hem fet de la sensibilitat una religió que cada dia que passa ens condemna més al mal humor, la negativitat, la toxicitat i el grunyit. I és que una cosa és lluitar per les coses que considerem injustes i que poden arribar a traspassar línies vermelles, cosa totalment inacceptable, i una altra de molt diferent fer de l’ofensa permanent un estil de vida per justificar les nostres pròpies mancances afectives o emocionals.

Hi ha tants exemples recents a la televisió com peixos al mar. Un dels últims és Jordi Cruz, que va haver de justificar i demanar disculpes a les xarxes socials per haver imitat l’accent gallec en un repte de MasterChef. Va explicar que no havia estat cap falta de respecte, sinó una picada d’ullet del programa a una de les llengües oficials que conviuen a Espanya. És molt carregós haver d’estar justificant constantment el que sembla una evidència només perquè un determinat grup d’espectadors hagi decidit codificar una escena amable com una ofensa imperdonable. És cert que les persones que tenen una visibilitat pública han d’anar amb peus de plom, ja que qualsevol cosa que diguin o facin pot ser utilitzada en contra seu. Però una cosa és ser conscient d’aquesta responsabilitat i una altra de molt diferent que cada paraula sigui examinada amb lupa perquè la nova generació d’ofesos extrems hagi decidit convertir cada intervenció en un camp de mines impossible d’esquivar. Les revolucions socials sempre són benvingudes i hem de fer autocrítica constant, però si per això ens oblidem del sentit comú i de l’humor estem condemnats al fracàs.c