La Vanguardia (Català-1ª edició)
El compositor artificial
Quin interès pot tenir que l’algoritme acabi una simfonia de Beethoven?
Com s’havia anunciat fa un parell d’anys, la intel·ligència artificial (IA) ja ha completat la 10a simfonia que Ludwig van Beethoven tot just havia començat a compondre quan el març del 1827 la mort va aparèixer en escena. A partir d’uns compassos i manuscrits incomplets, l’algoritme, amb l’impuls d’una sèrie de musicòlegs, ha elaborat una possible versió d’aquesta anhelada obra. Ha estat la Simfònica de Bonn la que ha estrenat el resultat d’aquest exercici de reconstrucció no només musical sinó mental i psicològica, ja que es tracta de posar-se en la pell del compositor.
Però qui s’atreviria a assegurar què li passava pel cap en aquell moment al mestre de Bonn? I quina necessitat té la societat d’acabar les obres als genis morts? No és una falta de respecte? Això serà una manera d’exorcitzar la maledicció que sembla que pesa sobre les desenes simfonies, ja que Mahler o Schubert també van morir component-ne?
El compositor barceloní Ferran Cruixent, gens sospitós de desconfiar
“Per alguna raó, ell sent la necessitat profunda de compondre; es poden programar, aquests motius?”
de la ciència, atès que es va aliar amb el supercomputador MareNostrum per compondre una obra, es pregunta què té a veure transmetre i comunicar amb el que puguin fer unes eines matemàtiques de càlcul.
“Aquesta 10a podrà sonar a Beethoven, però no estem únicament davant un tema musical –diu–, hi ha una cosa molt més profunda. En la 8a simfonia Beethoven estava enamorat; en la 9a tenia altres motius. Parlem d’una necessitat profunda que sent de dir alguna cosa, escriu per alguna raó. Es poden programar, aquests motius?”. I Cruixent posa l’exemple de Mozart. Potser aquell dia algú es va riure d’ell perquè tartamudejava i això va donar lloc al fet que a La flauta màgica Papageno imiti la síndrome de la Tourette, esgrimeix.
El procés per arribar a aquesta versió de la 10a ha consistit a alimentar l’ordinador amb totes les simfonies de Beethoven mitjançant les tècniques d’aprenentatge, l’anomenat aprenentatge automàtic, de manera que la màquina intentés imitar la manera de funcionar de Beethoven. La intel·ligència artificial vomitava entre 20 i 100 versions diferents d’un mateix compàs, totes plausibles, i un equip de musicòlegs decidia quina calia triar.
Però compte, l’algoritme sempre tendeix a copiar. Perquè adopti una vis creativa, es parteix de les xarxes neuronals. Aquestes xarxes segueixen un doble procés en la creació: hi ha un poli bo i poli dolent, un és creatiu i l’altre critica el que fa el primer. I és per això que l’informàtic ajusta l’algoritme per anar trobant el punt pel qual la màquina crea alguna cosa i el poli dolent la valida. És l’anomenat aprenentatge profund.
En el passat ja es va analitzar fins a l’últim racó de les més de mil obres de Johann Sebastian Bach per aconseguir que una de les seves melodies fos continuada per la intel·ligència artificial. En el cas de Beethoven, per afinar el resultat es va recórrer al test de Turing: el públic havia de distingir quan s’acabava l’obra original i començava la de la màquina. Va ser així que es va anar afinant l’algoritme, fins que la gent era incapaç de distingir què havia fet l’ésser humà.
“No he pogut sentir aquesta 10a de Beethoven, però el que vaig sentir de Bach no arribava a l’ànima. Perquè una cosa és la imitació
El 1959, Salvador Dalí va firmar un contracte amb Joseph Forêt pel qual li va vendre les 100 aquarel·les que il·lustraven la Divina Comèdia (i els drets de reproducció) per 35.000 dòlars. Poc temps després, el seu valor de mercat es multiplicava per 77. / Josep Playà Maset