Somnis, ballet i política

Billy Elliot

Adaptació: David Serrano

Direcció: Maite Pérez Astorga Direcció musical: Gaby Goldman Intèrprets: Max Vilarrasa, Ángel Olaya, Natalia Millán, Óscar de la Fuente, Agustín Otón iTeresa Guillamón

Lloc i data: Teatre Victòria (10/X/2021)

Fins que va arribar el fenomen de Hamilton, regnava Billy Elliot. La pel·lícula de Stephen Daldry, adaptada al teatre amb música d’Elton John. Hereva de l’exitosa fórmula de Full monty: reunir en una mateixa trama denúncia social, comèdia i realització personal. Un musical que anava més enllà del film i sorprenia per la reivindicació de la solidaritat sindicalista i la crítica mordaç al neoliberalisme de Margaret Thatcher. Contingut polític inesperat per al públic que vol gaudir abans que res de l’emotiu relat d’un nen que compleix el seu somni de ser un gran ballarí, malgrat tot i tothom. Un públic confiat en els tòpics de la lleugeresa del gènere i el protagonisme de joves innocents que –oh, sorpresa!– deixen anar renecs sense complexos. Llenguatge gruixut disculpat i contextualitzat. Oi tant!

La versió de David Serrano s’endinsa en el biaix social del llibret de Lee Hall. De vegades en positiu, com a Merry Christmas, Maggie Thatcher, introduint amb ironia el gigantisme del cinema kaiju japonès. De vegades no tant, com a Expressing yourself, autèntica festa drag preadolescent envaïda al final per l’esperit satíric de Spitting image. A més de consciència i violència de classe, la funció ofereix números musicals memorables. Perquè al Victòria s’ha instal·lat una notable adaptació del muntatge de Londres, el mateix que triomfava a Madrid des del 2017. Bon repartiment, encapçalat entre els adults per Natalia Millán. Una Mrs. Wilkinson amb el punt exacte de ferit sarcasme de qui està de tornada de tot. Entranyable l’àvia de Teresa Guillamón.

Diumenge passat el personatge protagonista requeia sobre Max Vilarrasa. Potser el millor exemple que s’ha arribat lluny i del llarg camí que queda per fer. I Electricity és el número que ho resumeix: gran presència com a ballarí, correcte com a actor i menys com a cantant. Potser l’edat ja li impedeix de controlar les notes d’una veu blanca. En canvi, és el perfecte company d’Ángel Olaya (Michael) a Expressing yourself. El gran número de la funció, perfectament defensat. Amb quina facilitat celebren la diversitat, actuen com a comediants i es munten una coreografia pur Broadway clàssic. Tots dos s’exhibeixen amb el claqué, però a més Olaya resol amb naturalitat i gràcia un personatge complex.c