Albert Puig

De petit admirava aquell corredor, el gran Albert Puig. Saltàvem al fang, pujàvem i baixàvem els pendents del cros, el grup s’estirava i Albert Puig sempre anava al capdavant, amb els bons, amb David Pujolar, amb Isidoro Alcaina i amb Víctor Vinyals, que era molt petitó i li dèiem el petitó però es venjava a còpia de gambades. Després va créixer i va continuar venjant-se, ara des de les altures del seu metre vuitanta i escaig.

Jo tenia catorze o quinze anys i Albert Puig en tenia un més i era la bèstia, igual que la seva germana Begoña (DEP) era la bèstia en versió femenina.

Després van venir els problemes i Albert Puig va començar a lesionar-se i es va passar al pentatló modern i gradualment va anar desapareixent d’escena, com sol passar quan entrem en la vintena i ens distraiem amb altres coses o simplement ens abandona la il·lusió.

Llavors vaig perdre de vista Albert Puig. El vaig perdre durant anys, durant dècades, en realitat, que ja tenim una edat.

(...)

Van passar les dècades, doncs, i un bon dia em va trucar el gran Albert Puig i em va explicar que estava en un projecte professional nou i em va fer una il·lusió enorme asseure’m davant seu i conversar d’aquells temps,

Saltàvem al fang, el grup s’estirava i Albert Puig sempre anava al capdavant

quan tots anàvem perseguint-lo i cap no l’atrapava.

Vam parlar d’allò i també de la vida en general, de la seva i de la meva, i en un instant vam passar a sentir-nos com a casa, com en la pubertat i la joventut, quan pensàvem menjar-nos el món fins que el món ens va posar a lloc.

El món havia fet unes quantes jugades al gran Albert Puig (entre les quals, la pèrdua de Begoña; com em va doldre a mi també), i ell parlava de tot això amb l’enteresa de l’home madur que s’ho ha passat malament i ha reflexionat com un estoic i ara és més fort, un subjecte exemplar que valora la seva vida i vol saber com et va i no et deixa que l’oblidis.

Cada cert temps, el gran Albert Puig em truca i em diu:

–Cafè o cafè.

–És que...

–Posa data, immediatament.

I llavors ens asseiem i aturem el temps, res de foteses digitals, i ens regalem autèntiques dosis de vida que ens porten als anys vuitanta, quan érem criatures i anàvem perseguintlo, amb la llengua fora, per aquells camps de Déu.

Passen els anys i continuo admirant el gran Albert Puig, l’home que em prohibeix oblidar-me d’ell (i del temps en què érem unes criatures).