La Vanguardia (Català-1ª edició)
Turquia es fa gran a l’Àfrica
França és la perjudicada econòmica d’una expansió materialitzada a cop de ‘soft power’, com les telenovel·les
Passejant pels seus carrers, ningú no ho diria, però “Turquia és un país afroeuroasiàtic”, segons Recep Tayyip Erdogan. El que ningú no li discuteix és que en els últims deu anys la penetració turca a l’Àfrica ha desbordat totes les previsions, més enllà de l’econòmic.
Aquesta mateixa setmana, el president turc ha tancat la seva gira anual al continent, que l’ha portat a tres països, amb la qual cosa ja en suma trenta, molts més que qualsevol altre cap d’estat o de govern. En quinze anys, ha multiplicat per cinc els intercanvis comercials.
En aquest cas, es va estrenar a Angola, celebrant que Turkish Airlines acaba d’incorporar Luanda al seu catàleg de més de seixanta destinacions africanes. Istanbul és ja la ciutat del món més ben connectada amb “el continent del futur”.
Abans d’aterrar a Nigèria, Erdogan es va desplaçar a Togo, on l’esperaven a més els mandataris de Libèria i Burkina Faso. A Lomé, Turquia ha obert la seva ambaixada número 43 a l’Àfrica –en tenia tot just dotze fa quinze anys– i la número 44, a Guinea Bissau, està a punt.
L’inusitat interès en l’Àfrica de la nova Turquia obeeix a motius de diferent índole. Amb la solidaritat panislàmica o la nostàlgia otomana no n’hi ha prou per explicar aquesta aposta estratègica, que abraça països sense cap d’aquests llegats.
Encara que és cert que, allà on pot, exercita la “diplomàcia dels minarets”, restaurant patrimoni otomà, d’Algèria al Sudan. Capítol a part mereix la mesquita nacional de Ghana, una rèplica de la mesquita Blava d’Istanbul inaugurada fa tres mesos.
L’afany d’obrir mercats i augmentar la seva influència política és innegable. Seria exagerat dir que Turquia segueix els passos de la Xina, amb una dècada de retard, perquè el seu múscul financer no és comparable.
Tot i això, Ankara es beneficia d’un soft power del qual Pequín manca. Les sèries turques són allà una bomba, el discurs tercermundista d’Erdogan és benvingut i Turquia s’està convertint en destinació favorita dels turistes del Magrib.
La capital més preocupada és París, que percep els cops de colze en el que es va anomenar en el seu dia la Françafrique. “Les empreses més perjudicades per la competència turca són les franceses”, confirma un directiu del Banc dels Estats de l’Àfrica Central, sota anonimat. A més Erdogan, amb diversos fronts oberts, concentra la seva artilleria verbal en el colonialisme francès, obviant tots els altres. L’any passat, a Mali, el ministre d’Exteriors de Turquia va ser el primer a visitar l’oficial colpista Assimi Goïta, l’actual home fort. Mentre que en el cas de Níger, el tractat militar secret firmat amb Ankara fa posar els pèls de punta a Emmanuel Macron. Sense oblidar que, quan Erdogan aterra amb el Boeing 747 de la presidència de Turquia, hi fa presència també Qatar, país que li va regalar l’avió. I entra en escena la rivalitat, ara amb prou feines atenuada, que els dos països mantenen amb Egipte, l’Aràbia Saudita i els Emirats –estrets aliats de França– a compte del suport dels primers a la confraria dels Germans Musulmans.
Tot i això, l’ofensiva continental d’Erdogan va tenir més a veure amb una altra confraria, la del presumpte colpista Fethullah Gülen, que va ser pioner en crear escoles per als fills de les elits africanes, obrint així el camí per a les empreses de la seva patronal, avui desmantellada.
La majoria de governs africans ha sucumbit a les pressions d’Ankara i les ha cedit a la fundació Maariv. Una d’elles és a Malabo, d’on molts pares n’han tret els fills perquè no garanteix poder seguir estudis als EUA, com sí que passava amb Gülen.
Ankara gestiona ara un gran nombre d’escoles africanes en anglès, a més de set centres Yunus Emre, l’Institut Cervantes del turc.
Tornant a l’àmbit econòmic, el seu objectiu principal no és extractiu, a través de grans empreses, com en el cas de la Xina, sinó d’obra pública, mitjançant empreses mitjanes. A més de buscar nous mercats per al tèxtil, els electrodomèstics i, últimament, l’armament.
Tot i això, com apunta l’ambaixador espanyol a Turquia –i abans al Congo– Javier Hergueta, “a l’Àfrica hi ha poca obra pública i després és difícil cobrar-la fins i tot en països petroliers com Angola”.
On sí que ha trobat un filó és en els seus drons, pels quals s’han interessat països com Etiòpia –on Turquia és el segon inversor–, el Marroc o Tunísia.
Turquia, que acaba de prorrogar la seva missió militar amb l’ONU a Mali i a la República Centreafricana, manté també tropes a Líbia –on el seu paper ha estat clau– i a Somàlia. A Mogadiscio, on ha obert la seva ambaixada més gran, disposa també d’una base d’entrenament de l’exèrcit somali.
Erdogan també ha demostrat cintura amb Algèria, amb la qual coincideix en la guerra de Líbia, però no en la de Síria. Sens detriment de la millora de relacions amb Rabat. Encara que al Marroc el Partit de la Justícia i el Desenvolupament, força germana i homònima del seu AKP, acaba de perdre el poder.
Erdogan va tancar abans-d’ahir un congrés comercial panafricà i prepara per al desembre la tercera cimera política Turquia-Àfrica Tot per demostrar que l’Àfrica no comença als Pirineus, sinó més a l’est, als turons d’Istanbul.
Erdogan ha visitat oficialment trenta països africans, més que cap altre mandatari mundial
El seu pas per Nigèria, Angola i Togo assenyala que l’aposta va més enllà del marc mental de l’imperi otomà