La Vanguardia (Català-1ª edició)
Treure peixos del desert
El dilema sahrauí: viure de la caritat o arrelar a la terra prestada, a risc d’allunyar-se del retorn a la seva
Treure peixos del desert. El veterinari sahrauí Shabahi Mayu, que va treballar en una fàbrica al País Basc i collint oliva a Jaén, recorda les mirades d’incredulitat quan va explicar que tornava als campaments de refugiats de Tinduf (Algèria) per posar en marxa una piscifactoria al mig del Sàhara. Dos anys i mig més tard, el miracle dels peixos s’està obrant. Des de fa un mes, cada setmana subministren peix del desert als hospitals dels camps. La primera producció és petita, 1,3 tones de tilàpia, però al febrer n’esperen repartir quatre tones i mitja.
Semblava una empresa impossible, però no més que la causa independentista sahrauí aconseguís sobreviure a 45 anys d’exili en aquest pedregar inclement i amb un equilibri advers de forces militars i diplomàtiques. No és l’única metàfora que dibuixa l’aigua tèrbola on neden les tilàpies. La piscifactoria reflecteix el gran dilema dels refugiats: continuar vivint en la indigència, a la mercè de la caritat, o construir, llaurarse un futur, amb el risc que cada arrel plantada en aquesta terra prestada els allunyi encara més del retorn a la pròpia.
“Cada vegada que es construeix una carretera o un edifici hi ha gent que s’indigna. Els sembla que és com si ens haguéssim de quedar aquí per sempre”, diu Luali Dah Burhah, alt càrrec de les joventuts del Front Polisario, la guerrilla que des dels anys setanta dirigeix la lluita per la independència del Sàhara Occidental, considerat per l’ONU l’últim territori de l’Àfrica per descolonitzar. Els camps de Tinduf van ser aixecats contra rellotge entre el 1975 i el 1976, quan Algèria va acollir les onades de refugiats i combatents que fugien de la Marxa Verda de Hassan II sobre la província espanyola número 53, amb Franco al llit de mort.
Havia de ser una acollida temporal, fins que es guanyés la guerra i poguessin tornar al Sàhara, on molts van deixar germans, pares, fills. Però han anat transcorrent les dècades i l’horitzó del retorn no ha fet sinó allunyar-se. Les cases de tova han substituït les haimes, ha aparegut la línia elèctrica (només un camp continua sense electricitat) i les cisternes d’aigua. La gent viu una mica millor. La mala notícia és que pocs creuen encara que això sigui provisional. La majoria dels 170.000 refugiats no ha conegut mai la terra que enyora.
“Primer només hi havia haimes. A mitjans dels anys vuitanta la gent va començar a instal∙lar-se cuines, molt senzilles, tothom tenia la mateixa. Amb l’alto el foc del 1991 i la promesa del referèndum, la gent va arrencar les plaques de zinc per fabricar caixes, en què se suposava que ficarien les seves pertinences el dia que tornéssim. Les anomenàvem ‘caixes del retorn’. Van ser anys de molta il∙lusió. Tots fèiem plans, parlàvem d’on aniríem a viure quan tornéssim. Però van anar passant els anys i el referèndum no arribava mai. La gent va començar a desanimar-se i a desmuntar les caixes. Encara pots trobar-te’n algu
na d’abandonada per algun racó”, relata Burhah, que té 39 anys i va néixer a l’exili algerià.
La tornada a les armes, que el Front Polisario va anunciar fa un any, és un intent de donar una puntada de peu al tauler d’aquest conflicte congelat. I, sobretot, d’oferir un horitzó d’esperança a les generacions més joves. “Aquí no hi ha feina ni futur, i per això els joves se n’anaven. El 13 de novembre [la data del final de l’alto el foc] ha canviat la situació. Els joves s’han mobilitzat, molts han tornat per allistar-se”, assegura Azza Babih, la governadora del camp de Bojador. “El poble sahrauí està convençut que només la guerra ens portarà alguna cosa. Si haguéssim continuat la guerra el 1991 avui tot seria diferent, però vam cometre l’error d’escoltar l’ONU”, diu.
Fa dos mesos que Rabab Deid Bukhari, de 55 anys, no té electricitat a casa. Ni ella ni cap veí del barri, al centre de Bojador. Hi va haver una avaria aquest estiu que ningú no ha reparat.
Va arribar a Tinduf de nena, amb els seus avis. El dia en què els marroquins van entrar a Smara, on ella vivia, l’havien deixat a càrrec de l’àvia. En el caos de la fugida, la mare es va quedar enrere. No es van tornar a veure fins al 2003, 28 anys més tard, quan l’ONU va organitzar visites de reunificació de famílies separades per la guerra i va poder viatjar al territori ocupat.
“Vaig créixer sense afecte, perquè hi ha coses que només et pot donar una mare. No vaig tenir suport emocional de petita i després a la vida no he sabut gestionar les meves parelles. M’he casat tres vegades i he tingut quatre fills”, mussita la dona mentre fa el te.
Una de les veïnes que ha vingut a prendre el te en aquest matí calorós és Deidu Mbarek Hossein. Analfabeta, explica que la seva família era nòmada, que vivia als afores d’Al-Aaiun i va poder fugir amb el marit i fills. Té 73 anys però n’aparenta més. En un apart, Mona, la filla de Rabab, confessa: “Viu sense res, perquè no vol construir res aquí. Cada dia, quan ens diem bon dia, em diu el mateix: ‘Demà tornem al Sàhara’. Cada dia”.
El tros de terra que els van cedir els algerians està lluny de ser un paradís. En àrab li diuen hamada. És el desert dels deserts, un terreny pedregós i amb alta salinitat, fuetejat per temperatures extremes i vendavals de sorra. Costa que hi creixi res.
Des d’aquesta duresa, la pàtria perduda, avui ocupada en un 80% pel Marroc, incloent-hi tota la costa, sembla una espècie d’Eldorado, amb les seves mines de fosfats, un dels bancs pesquers més rics del món i les seves probables reserves de petroli per descobrir.
Al director de la piscifactoria no se li escapa la ironia. “Jo, que com a sahrauí em pertany la millor costa, soc aquí fent peix de cinquena categoria. Per què no es distribueix entre els refugiats una part del que es pesca al nostre oceà?”, es pregunta Mayu, que va arribar a Tinduf de nadó. Format a Cuba, diu que va decidir tornar per aportar el seu granet de sorra a la causa sahrauí i tornar tot el que ha rebut.
Considera un gran triomf la recent sentència del Tribunal General de la UE, que dona la raó al Polisario sobre l’explotació il∙legal dels recursos naturals del Sàhara i ordena anul∙lar els acords de pesca entre el Marroc i la UE per no haver consultat el poble sahrauí. “Hem aconseguit que la justícia europea reconegui que som amos de la nostra riquesa i que cal asseure’s amb nosaltres per parlar del que és nostre”, subratlla el veterinari.
La idea de muntar la piscifactoria, un projecte del Programa Mundial d’Aliments i l’oenagé francesa Triangle que compta amb finançament dels Estats Units, pretén enriquir la cistella bàsica que cada mes reben les famílies, molt rica en carbohidrats i pobre en proteïna. Els nivells d’anèmia i desnutrició són preocupants.
Crien dues espècies de peix, la tilàpia del Nil i la tilàpia vermella, totes dues molt utilitzades als països en desenvolupament per la seva resistència a temperatures extremes i pel seu ràpid creixement fins i tot en condicions de gran densitat. En només set mesos una tilàpia del Nil pot arribar a 250 grams.
Amb tot, cal extremar la vigilància o l’esforç de mesos pot anar-se’n en orris. La biòloga Teslem Sidi Ali, de 28 anys i educada a Algèria, és l’encarregada de supervisar el PH de l’aigua, la temperatura o la presència de paràsits, així com l’aliment, que canvia
Ningú no creia en una piscifactoria al Sàhara, però ja reparteixen tilàpia als hospitals de Tinduf
“Soc aquí fent peix de cinquena categoria, quan la millor costa és la nostra”, ironitza el veterinari
“Cada vegada que es construeix un edifici o una carretera hi ha gent que s’indigna”, explica un refugiat
en cada fase de creixement. Només ha provat el peix del qual tanta cura té una vegada. Va venir una comitiva de donants estrangers i volien provar el producte abans d’invertir-hi, així que van organitzar una barbacoa amb tilàpia. “Era bo –diu la jove, sense gaire entusiasme–. Les famílies sahrauís somiem amb el peix de l’Atlàntic, tot i que la veritat és que quan vivíem allà no en menjàvem. Som gent rural, ens alimentem de cabra i camell. Però dic jo que si el nostre mar està alimentant tot Europa, nosaltres, que som tan pocs, també en podríem viure”.
La biòloga observa les tilàpies que neden a les piscines interiors de la piscifactoria. En unes hi han posat els peixos que ja estan a punt per repartir, en d’altres les femelles que estan sent preparades per a la reproducció.
“De vegades –diu– penso que el que el món ens fa a nosaltres, els ho fem nosaltres als peixos. Els agafem i els tanquem aquí, ben lluny de la seva terra, al mig del desert. Pobrissons”.