La Vanguardia (Català-1ª edició)
Pedro Sánchez i Yolanda Díaz, cara a cara
Esclata la crisi interna al Govern central per la reforma laboral. De la seva resolució en depenen, des de la pau sindical fins al vistiplau de Brussel∙les als fons per a la recuperació. Pedro Sánchez i Yolanda Díaz s’atribueixen en persona la mesura.
Un breu correu electrònic de Nadia Calviño a diversos ministres, entre ells la titular de Treball, Yolanda Díaz, va desencadenar dijous una crisi al Govern central. És cert que en els dos anys de coalició d’esquerres, Unides Podem ha llançat focs artificials en més d’una ocasió sense que es trenqués la vaixella, però de vegades tant va la gerra a la font que al final es trenca. I aquest sotrac no és menor perquè afecta el rovell de l’ou de la gestió dels morats: la reforma laboral. El difícil assumpte de la reforma laboral s’havia anat postergant, però ara és ineludible, ja que s’ha d’aprovar abans de sotmetre-la al vistiplau de la Comissió Europea el desembre. Els fons Next Generation que han d’impulsar l’economia postpandèmica estan subjectes a aquella condició. Així que les properes setmanes seran mogudes al si del Govern.
El mail de la vicepresidenta primera informava que ella coordinaria els treballs per definir el que pot denominar-se contrareforma laboral, ja que en realitat no es tracta de derogar-la completament –cosa inabordable tècnicament–, encara que tampoc no consisteix en aplicar simples retocs. Díaz, que fa mesos que treballa intercanviant propostes amb sindicats i patronal, ho va considerar una ingerència intolerable. I UP va posar el crit al cel.
Calviño ha estat des del principi la bèstia negra dels morats, a la qual atribueixen una ortodòxia econòmica inflexible i de tall neoliberal. En realitat, la iniciativa va partir de la presidència. Pedro Sánchez no tenia intenció de deixar exclusivament en mans d’UP una mesura totèmica per al futur de l’economia com és aquesta. En el congrés del PSOE, el president va esmentar la derogació de la reforma laboral com el compromís més rellevant d’aquí al final de la legislatura. Ho va assumir com una promesa personal.
Per als morats, aquesta és la seva iniciativa estrella. Yolanda Díaz ha transigit en altres qüestions –com assumir la vicepresidència tercera i no la segona, que ocupava Pablo Iglesias–, amb la vista posada en liderar ella el que anomena una “revolució laboral”. A Díaz li agradaria passar a la història com la millor ministra de Treball que ha tingut Espanya i la reforma laboral és la bandera que pot onejar la seva formació davant les eleccions.
Però no es tracta només de competència partidista ni de protagonismes. Hi ha diferències de fons entre PSOE i UP sobre l’abast dels canvis en la legislació laboral. I també és rellevant el paper dels agents socials. En CCOO van rebre ahir Díaz corejant “presidenta, presidenta”. La titular de Treball compta amb la complicitat sindical. Voldria ratificar la seva fama pactista obtenint el suport de la CEOE, però està disposada a tirar endavant si no ho aconsegueix. El PSOE no vol revoltar els empresaris.
La CEOE es nega a canviar una coma de la reforma laboral. Però en la Moncloa esperen que, almenys, Antonio Garamendi, encara que no recolzi les modificacions en públic, eviti el xoc contra el Govern. Amb l’última pujada del salari mínim, el líder de la CEOE, pressionat en la seva organització pels qui li reclamen més duresa contra l’Executiu, va estar en contra, però sense dramatismes. Amb tot, el que més preocupa la Moncloa és Brussel·les. Sánchez va aconseguir que Espanya sigui el segon país que més fons europeus rebrà i es juga la seva credibilitat davant la CE amb la reforma laboral. I,
Calviño, amb el plàcet de la Moncloa, va enviar un mail a Treball assumint la coordinació de la reforma
encara que pregonés en el congrés del PSOE la tornada de la socialdemocràcia, a Brussel·les impera un socioliberalisme en matèria laboral. Sánchez confia en Calviño, coneixedora dels designis de la CE.
Compaginar l’exigència europea i les expectatives sindicals no serà fàcil. I UGT i CCOO podrien convocar una vaga general si la reforma queda curta. Una inestabilitat social que es veuria encoratjada per les pujades de preus. Ni PSOE ni UP desitgen un avanç electoral, però venen corbes. Segons una frase atribuïda a François Miterrand, “els francesos els dilluns fan vaga perquè puja el pa, els dimarts es manifesten perquè guanyen poc, els dimecres protesten per la falta de llibertats... i diumenge voten la dreta”. El pols de la reforma laboral pot erosionar els dos socis.