La Vanguardia (Català-1ª edició)
El PNB, a punt de tornar a París
La llei de Memòria facilita als ‘jeltzales’ recobrar el palauet del Cervantes a l’Avenue Marceau, en mans de l’Estat espanyol
Fa anys i panys que el PNB remou cel i terra per recuperar el palauet de París, al número 11 de l’Avenue Marceau, on es va instal·lar el Govern basc a l’exili del 1937 al 1940 i del 1944 al 1951. Des de llavors està en mans de l’Estat espanyol i avui és la seu de la biblioteca Octavio Paz de l’Institut Cervantes. Ara la tramitació recent al Congrés de la llei de Memòria Democràtica podria obrir la porta perquè els jeltzales recobrin l’immoble, però aquest cop no han fet soroll. No és estrany. No els calen escarafalls, perquè si s’aprova la norma el partit nacionalista ho té a tocar.
La clau és gairebé al final del text proposat i registrat pel Govern central, en una disposició addicional, la novena (vegeu els articles adjunts). L’articulat permet esquivar i deixar sense efecte totes les traves i sentències judicials que hi ha hagut fins ara perquè el PNB aconsegueixi la propietat de iure. Fonts parlamentàries asseguren que és un punt que el partit va pactar incorporar a la llei amb la Moncloa “amb discreció”, un extrem que no confirmen des de les files dels jeltzales, però sí que admeten que són “plenament coneixedors” de la disposició addicional.
La història de la propietat del palauet és enrevessada. A grans trets, la formació basca explica que el van adquirir el 1937 del matrimoni nord-americà Alfred Benhaim i Hélène Brown. A les escriptures de compravenda hi figurava l’empresari Marino de Gamboa, vinculat al partit, perquè s’hi establís primer la delegació del Govern basc a París, i a partir del 1939, la seu del mateix executiu d’Euskadi a l’exili.
Va durar poc. La Gestapo va entrar a l’immoble el juny del 1940 i el va cedir al règim de Franco, que hi va establir la seva base per a tasques d’espionatge i confiscació de béns mitjançant la Comissió de Recuperació, ideada per apoderar-se de tots els béns que van ser salvaguardats a l’estranger pels republicans.
També des d’aquí, per exemple, es van coordinar agents de la policia espanyola, entre ells el comissari Urraca Rendueles, per capturar el president Lluís Companys i perseguir el lehendakari José Antonio Aguirre.
L’ambaixada espanyola va obtenir el 1941 –fermament el 1943– el permís judicial francès per embargar tots els béns de l’Avenue Marceau. La tapadora d’adjudicar la propietat a Finances et Entreprises, societat anònima amb què els bascos van mirar d’esquivar la confiscació abans que els nazis entressin a París, no va funcionar.
El Govern basc va poder tornar al palauet l’any 1944, amb la fugida dels nazis i els franquistes. A partir del 1945 i fins al 1951 es van obrir una sèrie de litigis per deixar sense efecte les anteriors resolucions judicials. Finalment aquell darrer any, el 28 de juny, els representants bascos van ser desallotjats pel Tribunal Civil del Sena.
Des de llavors el PNB ha exigit una vegada i una altra recuperar una de les seus de l’Institut Cervantes a París (té un altre edifici a prop del que reclama el partit), situat en ple centre de París, al denominat triangle d’or, on es concentra part del luxe de la ciutat.
Van negociar amb José María Aznar, el 1996, a canvi del seu suport; també amb José Luis Rodríguez Zapatero. Van presentar proposicions de llei al Congrés, al Senat, apel·lant a la llei 43/1998, del 15 de desembre, de Restitució o Compensació als Partits Polítics de Béns i Drets Confiscats... Res ha funcionat. El Tribunal Suprem va donar l’afer per tancat el 2003.
No obstant això, si es posa en marxa la llei de Memòria Democràtica el PNB ho tindrà pràcticament fet. Des del Congrés apunten que els articles de la disposició addicional estan fets ad hoc perquè la formació basca aconsegueixi el palauet –de fet, també podrien recuperar dues propietats més a França, a les localitats de Noyon i Compans–.
No consta, per exemple, que partits històrics catalans com ERC tinguin o reclamin propie
Al Congrés afirmen que el text de la disposició addicional és ad hoc i pactat entre la Moncloa i els bascos
El partit va cedir la finca al govern a l’exili d’Euskadi; la Gestapo la va espoliar i la va deixar en mans del franquisme
tats a l’estranger arrabassats pel franquisme. Però la recuperació d’aquesta seu podria suposar una empenta més per obrir pas a reclamacions d’altres formacions i entitats civils que encara tenen immobles a Espanya en possessió de l’Estat des del franquisme.
Els penebistes prefereixen passar-hi d’esquitllentes, perquè hi ha la certesa que el PP i Vox d’una palla en faran un paller. L’edifici que va albergar el Govern basc a l’exili té un gran valor sentimental i simbòlic. I tot i que el PNB no ha expressat mai aquesta motivació, també té un valor econòmic: l’informe Galtier del 1989 el va taxar en 1.000 milions de pessetes, uns 6 milions d’euros. Només considerant la inflació a França fins al 2021, serien pel cap baix uns 10 milions actuals.