La Vanguardia (Català-1ª edició)
El decàleg de les víctimes d’ETA
Deu anys després del final del terrorisme i de la declaració de l’esquerra abertzale dilluns, col·lectius de víctimes sintetitzen les seves demandes per abordar justícia, reparació o llaurar la memòria
La declaració solemne de l’esquerra abertzale sobre el dany causat i el compromís de provar de mitigar-lo no ha acabat de satisfer les víctimes. Algunes, com Rosa Lluch o María Jauregi, han aplaudit el pronunciament i ho han considerat un gest “molt important” o “un pas gegant”, respectivament. D’altres s’han mostrat més crítiques, l’han posat en dubte en espera de nous passos o, directament, l’han considerat “una presa de pèl”. En tots els casos, les víctimes han coincidit a reclamar que el pronunciat a Aiete es tradueixi en fets concrets i conseqüents.
Malgrat que dins de les víctimes del terrorisme hi ha una enorme pluralitat, la majoria coincideix en algunes prioritats. El Col·lectiu de Víctimes del Terrorisme Covite, la Fundació Fernando Buesa i l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes sintetitzen per a La Vanguardia quines són les seves demandes 10 anys després del final del terrorisme d’ETA i una vegada coneguda la declaració de dilluns.
Un dels punts en els què totes les víctimes coincideixen i que aquest estiu ha recobrat actualitat és l’exigència del final dels ongi etorris. Marta Buesa, filla de Fernando Buesa i vicepresidenta de la Fundació que porta el nom del polític socialista, va un pas més enllà respecte a aquest capítol: “Han de cessar els homenatges als presos, la simbologia de suport a ETA en l’espai públic (cartells, pintades, murals...) i el sabotatge a les plaques col·locades en memòria de les víctimes”.
En el cas concret d’aquests actes de rebuda o homenatge a presos que surten de presó, fa anys que les víctimes denuncien que constitueixen una humiliació. En aquest sentit, diversos col·lectius han reclamat que es persegueixin penalment per la via del delicte d’humiliació a les víctimes del terrorisme o per enaltiment del terrorisme, tots dos tipificats en el Codi Penal.
La justícia, tot i això, no ha estat partidària de prohibir aquests actes, sota la premissa que, en el seu cas, els delictes d’humiliació a les víctimes o enaltiment es produirien durant el seu transcurs. Per això es vengen dictant mesures judicials que exigeixin la vigilància dels mateixos.
El ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, té previst sancionar administrativament la “convocatòria i realització de rebudes als qui han estat condemnats per terrorisme”, si bé aquesta mesura, anunciada fa diversos mesos, no acaba d’arribar. Mentrestant, després de la declaració de dilluns, el focus s’ha col·locat sobre l’esquerra abertzale. Sortu ha indicat que intentarà “satisfer la demanda”, si bé queda el dubte d’en què quedarà aquesta ambigua afirmació.
El nombre decreixent d’aquest tipus d’actes, no obstant això, apunta a una gradual erradicació d’aquests actes que les víctimes denuncien com a summament feridors. Des de començament d’any han sortit de presó 25 presos condemnats per terrorisme i s’han realitzat dues rebudes públiques; l’any passat van ser set.
Les tres entitats consultades coincideixen en una altra de les seves demandes: la resolució dels crims sense resoldre, amb referència a aquells en què no s’han trobat culpables. “Hi ha d’haver una contribució a la justícia per a les víctimes i a la veritat del succeït. Perquè justícia i veritat són imprescindibles per a la reparació a les víctimes. Hi ha centenars de casos sense resoldre”, indica Marta Buesa. La xifra de crims sense resoldre oscil·la entre els 252 recollits en una investigació del Govern basc i els 370 que denuncia José Vargas, de l’Associació Catalana de Víctimes. Covite parla de 358 casos, després d’haver realitzat “una investigació detallada”.
Aquestes agrupacions apunten també a una altra prioritat que té a veure amb la lectura crítica de la violència, un apartat en què exigeixen un discurs més nítid a Sortu, partit que en EH Bildu representa l’esquerra abertzale tradicional. “Falta el reconeixement de la injustícia i la il·legitimitat de la violència d’ETA i del suport brindat pel partit polític que va advocar per l’aniquilació física de l’adversari polític”, indica Buesa. En aquest punt, es refereix a la necessitat de “tenir uns límits ètics ferms juntament amb un lideratge institucional sòlid” per consolidar “un gran pacte que sigui un referent moral i del qual formin part totes les forces polítiques sense excepció”.
En aquest punt, vinculat amb la construcció de la memòria, sorgeix un ampli ventall de demandes, algunes de compartides. Covite creu que “la temptació de l’oblit és cada vegada més gran” i parla de reivindicar “el significat polític de les víctimes del terrorisme”. També parla de la necessitat d’una política institucional de desradicalització i prevenció de la radicalització. Carlos Vargas, de l’Associació Catalana, demana que s’“expliqui convenientment en escoles i universitats el que va suposar ETA”.
Des d’aquesta entitat enumeren també altres demandes com “el compliment íntegre de penes”, el rescabalament de les indemnitzacions, l’exigència de “penediment sincer” per a la progressió de grau, que l’“obtenció de títols acadèmics no serveixi per a la redempció de penes” o “acabar amb l’emblanquiment que es fa d’ETA en les institucions públiques o privades”.
Mentrestant, Buesa subratlla la relació entre aquella deslegitimació social del terrorisme i la construcció de la convivència: “Ha d’haver-hi una deslegitimació ètica, social i política del terrorisme d’ETA, i fins que això no succeeixi no hi pot haver una veritable convivència”.
El nombre d’‘ongi etorris’ s’ha anat reduint fins a celebrar-se’n dos aquest any
Marta Buesa assenyala que sense una deslegitimació social no hi pot haver convivència