Catalunya necessita posar-se al dia

Quart cinturó de ronda, planificat el 1966, fa 55 anys; nus ferroviari del Llobregat, previst ja el 1991; A-27, l’autovia entre Lleida i Tarragona, pendent des del 2003; pla de millora de Rodalies (2009); accessos viari i ferroviari al port de Barcelona (2006), i estació de la Sagrera (2009). Són algunes de les grans infraestructures dissenyades en aquells anys, i encara no realitzades, per millorar les comunicacions i la competitivitat de Catalunya. Els retards són gairebé eterns. Però el més greu és que els esmentats projectes només són la punta de l’iceberg del milionari dèficit inversor que arrossega Catalunya. La patronal Foment del Treball estima que el total de la llarga llista d’infraestructures pendents equival a un dèficit de 28.000 milions d’euros. La Cambra de Comerç va molt més lluny i eleva aquesta xifra fins als 45.000 milions. Tot això és un enorme obstacle que frena el progrés econòmic i la millora del benestar del conjunt de ciutadans.

El primer que cal dir per diagnosticar bé el problema és que no tot –ni la major part– d’aquest enorme retard acumulat en la inversió pública és culpa de Madrid. Catalunya és una societat complexa, amb multitud d’interessos socials i econòmics diferents, en un marc d’administracions públiques de diferent color polític, i amb un dèficit –també greu– de projecte de país i de lideratge polític. Aquest marc dificulta molt la presa de decisions i l’execució dels projectes, com s’acaba de veure recentment en el cas de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, on Madrid posava els diners sobre la taula i els desacords polítics i socials a Catalunya han impedit de materialitzar el projecte. Resultat: cinc anys de retard, com a mínim, en una altra infraestructura crucial per a Catalunya. És una història repetida en els últims anys amb molts altres projectes. i que també es manifesta actualment, per exemple, en els problemes existents per al desenvolupament de les energies renovables, l’ampliació de l’hospital Clínic de Barcelona o l’extensió de les xarxes 5G.

La gran crisi econòmica i financera iniciada el 2008, la lenta recuperació posterior, la crisi política i social derivada del procés independentista i l’impacte de la pandèmia l’últim any i mig són factors que no han afavorit avançar en el front de les infraestructures. A tot això, per descomptat, s’hi suma el deficient sistema de finançament autonòmic que pateix Catalunya des de fa anys.

Però cal admetre que, per damunt de tot això, el principal problema és la dificultat per establir grans consensos polítics, econòmics i socials sobre els grans projectes que necessita Catalunya, tant amb l’Administració central com, sobretot, entre els mateixos catalans, així com per superar els obstacles administratius que també frenen l’execució de les infraestructures que es projecten.

En la nova etapa postcovid que s’inicia, davant el desafiament que suposa la transformació ecològica, energètica i digital i davant l’arribada dels milionaris fons de recuperació europeus, és urgent assolir a Catalunya un ampli pacte polític, social i econòmic entre els principals partits i institucions per definir, impulsar i executar els projectes d’infraestructura més necessaris per al país en l’horitzó dels propers deu anys. Perquè tot això no quedi novament en paper mullat seria imprescindible l’establiment d’un comissariat, amb amplis poders, per vetllar pel desenvolupament i compliment de l’esmentat pacte.

És ara o mai. Catalunya necessita posar-se al dia, unir esforços pel bé comú i, sobretot, deixar de repetir els mateixos errors en els quals cau any rere any.

Falta un gran pacte polític i social per superar el dèficit d’infraestructures