La pol·lució del soroll

Escrivia Pedro Nueno en La Vanguardia de dilluns passat una columna sobre els sorolls molestos de cotxes i motos que sovint, a la part alta de Barcelona –ell es referia a l’avinguda Pearson i a la zona de Bellesguard–, encara que la llista pot ampliar-se a molts altres carrers, mortifiquen les orelles del personal amb els decibels eixordadors dels seus motors.

No hi ha dubte que els rugits i bramuls d’un motor força accelerat constitueixen un ingredient més en les curses de cotxes i motos que motiva tant els pilots com els espectadors que contemplen el circuit. Tal vegada per això els que condueixen per la ciutat a l’estil dels que competeixen estan imaginant-se a si mateixos com partícips i potser guanyadors de Le Mans o, per posar un lloc més avinent, de Montmeló.

El dret de tots i cadascú a somiar –per cert no inclòs a la Constitució, encara que potser hauria de ser-hi, com hi ha el dret a l’habitatge, tan reivindicat pels okupes– ha permès que el món avancés. Amb el tantes vegades recordat “I have a dream”, Martin Luther King va iniciar una revolució extraordinària a favor dels drets racials, o el que és el mateix, a favor dels drets humans, encara que, d’altra banda, li va costar la vida.

Si he portat a col∙lació aquest exemple és perquè, en aquest cas, la referència al líder afroamericà i al seu moviment sí que té a veure amb el dret que es compleixi un somni. Per contra, el somni de sentir-se Niki Lauda o Marc Márquez gràcies als decibels desorbitats, sense importar les molèsties que poden causar, seria millor viure’l en la pantalla d’un videojoc o, potser, com proposa Pedro Nueno, amb la creació i llançament d’una start-up, és a dir una nova empresa productora d’aparells que reproduïssin els mateixos sorolls dels motors accelerats, a demanda del consumidor, si pogués ser, mitjançant la utilització de cascos, per no caure en la temptació de fer participar del soroll tots els veïns tant si els ve de gust com si no.

Fa anys, quan la cultura catalana va ser la convidada d’honor de la Fira del Llibre de Frankfurt, avui malauradament en declivi tant l’una com l’altra, el genial Carles Santos, artista en molts àmbits, no només el musical, va oferir un dels espectacles més interessants, des del meu punt de vista, entre els que va aportar Catalunya a la fira. Consistia en una performance en la qual els sons del piano de Santos es conjugaven amb els de l’accelerador de la moto d’Adam Raga, campió de trial en nombroses ocasions, que, al mateix temps, feia malabarismes de pilot expert sobre unes caixes enormes. A YouTube encara es poden veure fragments d’aquest concert especialíssim. Ebrofalia copulativa, el va batejar Santos, i va agradar força als alemanys, pel mèrit d’harmonitzar notes de piano amb notes d’accelerador. Cosa molt diferent del que succeeix als nostres carrers.

Entre les pol∙lucions que castiguen les ciutats no sol ser l’acústica la que més preocupa malgrat que és, a més de desagradable, també perjudicial per a la salut. Els metges especialistes en l’oïda adverteixen que les persones que solen escoltar música amb altaveus molt potents tenen moltes més probabilitats de patir sordesa en el futur. La música sol acompanyar la vida dels nostres joves i tal vegada per això a les botigues de moda de molts llocs constitueix un reclam per al consum. La pandèmia ens va acostumar al silenci, va ser una de les poques coses positives que ens va portar. Caldria reivindicar-lo. Sense crits, per descomptat.

La pandèmia ens va acostumar al silenci, una de les poques coses positives que ens va portar