Al llit amb Carmen Mola

El seu atractiu més gran era ser Carmen Mola i ella ho sabia. La vaig conèixer en una presentació. Estava sola, atrafegada amb el mòbil. Em vaig asseure al final de la sala, al seu costat, per pura casualitat. No parava d’escriure al seu Huawei. “És per la cangur dels meus fills”, es va disculpar sense demanar-l’hi. “Són tres i visc a Madrid”. Em va semblar una presentació matussera, poc subtil, encara que potser a la capital són així. “Jo soc pare d’un i visc aquí, a Barcelona”. Vaig dir això i el silenci es va instal∙lar entre nosaltres. El llibre que es presentava tractava sobre trastorns de personalitat, simulacions i enganys. “He vingut des de Madrid per escoltar aquesta xerrada”. “Em pensava que era una presentació”. “A Madrid, en diuen xerrades. Coneixes l’autor? És amic meu. Jo també escric: soc Carmen Mola, però no l’hi diguis a ningú”. “És arriscat dir-m’ho: ens acabem de conèixer”. “Bé, sempre he confiat en la bondat dels estranys”.

Al ser ella Carmen Mola, de sobte, em va semblar interessant i molt més guapa. “Havia

Ens vam aventurar al Dry Martini i al Milano i rodant vam arribar al seu hotel

quedat aquí amb una amiga meva italiana. També escriptora: Elena Ferrante. Et sona?”. No, gens. Pel que sembla, l’Elena havia tingut problemes amb el vol i el certificat covid i no va poder arribar a temps. No em va preguntar qui era jo, però li vaig dir que un lector de Carmen Mola. La vanitat no falla mai. “Quines edats tenen?”. “Qui?”. “Els teus fills”. “Ah, van venir bianuals: 10 el Jorge, 8 l’Antonio i 6 l’Agustín. El seu pare ens va abandonar. Soc mestra en una escola pública. Així que t’agrada la literatura de dones?”. “Si és bona, sí”. “Tots dos, l’èxit i el sexe anònim, són meravellosos”, va dictaminar sense venir a tomb. Així que ens vam aventurar al Dry Martini i al Milano i rodant vam arribar al seu hotel i allà ens vam enjogassar Carmen Mola i jo per, entre llençols i embriaguesa, descobrir que ningú no és perfecte.