Els assassins del futur

Per què no m’he convertit en un paio violent si, quan era nen, m’encantava jugar a reproduir escenes de pel∙lícules de guerra al pati de l’escola? Aquest article és d’aquells que, automàticament, tindran molta gent en contra; ho sento, m’interessa pensar lliurement abans que caure simpàtic a tothom. Em sobta l’enrenou (fins i tot l’escàndol) que està provocant que els infants juguin a imitar escenes violentes de la sèrie coreana El juego del calamar .I em sobta encara més el tremendisme amb què s’aborda aquest assumpte, amb el concurs de psicòlegs, pedagogs, sociòlegs i altres experts en tota mena de malestars i riscos socials.

La canalla imita el que veu a la televisió. Hi ha un debat en paral∙lel sobre la conveniència que els nens i els preadolescents consumeixin en solitari un producte televisiu que està pensat per als adults, és una discussió pertinent, però ara no hi entraré. Vull posar el focus en l’alarma que genera

A molts de nosaltres ens van regalar pistoles de joguina i no hem emulat Rambo

avui que els infants facin recreacions d’històries que contenen una dosi alta de violència. N’hi ha per a tant? No estem exagerant? La nostra generació –els que estem al voltant dels 50 anys– vam empassar-nos moltíssimes pel∙lícules bèl∙liques de la Segona Guerra Mundial, de lladres i serenos, del Far West, i no ens hem convertit tots en assassins en sèrie; per cert, a molts de nosaltres també ens van regalar pistoles i escopetes de joguina i això no ens ha portat a emular Rambo.

Si aquest argument històric no us satisfà, en tinc un altre: els nens són nens, però no són idiotes. Vull dir que, en general, la quitxalla distingeix correctament la realitat de la ficció, la qual cosa permet que el joc sigui el que ha de ser: una metàfora de la vida, no pas la vida mateixa. D’acord: sempre hi pot haver algú que confongui la fantasia amb el que està vivint, però aquests casos han de ser atesos de manera particular i no justifiquen una sobreprotecció malaltissa com la que alguns propugnen i practiquen.

Perquè el problema és aquest: sobreprotegir aquells que esdevindran adults. No fabriquem avui els assassins del futur! És el mot d’ordre. Què inspira les bones intencions dels que volen unes criatures absolutament impermeables a la part més fosca de la realitat, present també en molts contes tradicionals? Una creença ingènua i superba en l’enginyeria perfecta de les ànimes.