L’aniversari de mon pare

Avui mon pare fa 75 anys, i a més del regal que li farem amb ma mare i germans, li dedico aquesta columna (seria com aquella postal carrinclona amb els millors desigs). Va ser el primer home de la meva vida, en un sentit estricte: sense ell, jo no hi seria. Vaig néixer mentre ell baixava a comprar flors després d’acompanyar ma mare a la policlínica en un sis-cents; diu que no esperar-lo va ser el meu primer acte de rebel·lia.

Vaig heretar-ne la tenacitat i el caràcter apassionat, a voltes vehement, quan tots dos volem tenir raó; també vaig heretar-ne la sensibilitat respectuosa –no sé fins a quin punt conscient– per la natura. Som provocadors, i compartim el gust per la cervesa i un bon humor esmolat. Ell confia més en l’ésser humà, i abans també creia en la política, ara diria que em guanya en escepticisme. Les nostres discussions eren tempestes d’estiu, espectaculars i breus, després de les quals quedava per a mi

És afectuós, atent, alt, i tan intel·ligent que de vegades la vida li fa mal

un cel net i una brisa agradable, com si no hagués passat res; la resta de la família, per la seva banda, havia de reubicar-se entre arbres caiguts i sostres destrossats, però això ho vaig entendre més tard.

Mon pare coneix tothom, i si es troba qui sigui pel carrer, es passen una bona estona xerrant, no en té prou de saludar. És afectuós, atent, alt, i tan intel·ligent que de vegades la vida li fa mal. Bé, no, no li fa mal per això, ni perquè li frustri veure que difícilment el món serà millor, malgrat que ell s’hi hagi esforçat amb ganes (potser massa). Si la vida li fa mal és per mor d’aquella malaltia que encara és un tabú i pren tantes formes que sovint costa d’identificar. Quan es manifesta, feim el que podem, que és demostrar-li a mon pare que hi som; sobretot ma mare. L’amor duu el seu nom, són ells dos. I també Noltros deu.

Així es diu el grup del WhatsApp familiar, on mon pare acaba de penjar una foto en la qual somriu feliç amb la seva neta Lluc en braços. La setmana que ve veurà els seus nets Aina i Tià, en aquesta banda de la Mediterrània. El tractament està funcionant, i el doctor se n’alegra gairebé tant com nosaltres; li diu: “Ja m’imaginava que vostè seria així”. Sí, així és mon pare: alegre, conversador, es dona temps per paladejar el menjar i els bons moments. I el millor desig és que ho sigui per molts d’anys. T’estim, papà.