La Vanguardia (Català-1ª edició)
Yves Montand
El 13 d’octubre va fer cent anys del naixement d’Yves Montand. Ni una sola línia a La Vanguardia, El País... Normal. Normalíssim. Però què t’esperaves, Juanito? Montand no és Brassens, ni Ferré, ni Brel, els “tres monstres de la chanson” que va dir aquell. Per als de menys de 45 anys, aquí i no només aquí, Montand és pràcticament un desconegut, no tant com Becaud, però poc li falta. Per als més grans de 45, no et diré que tothom, però una gran part d’ells, sí que els diu alguna cosa el nom de Montand. Una bona prova d’això és el que va passar divendres, 22 d’octubre, al programa Aquí, amb Josep Cuní. Va resultar que era el centenari del naixement de Brassens i Cuní va decidir convidar un especialista, traductor al català del cantant. Així, doncs, apareix Josep Ramoneda i Cuní li pregunta si li agrada Brassens, si el va marcar. I Ramoneda, que si no és octogenari com jo poc li ha de faltar, li va dir que sí, que li agradava Brassens i va afegir: “Com la Piaf, Montand i la Gréco, sobretot la Gréco”. “Sobretot la Gréco”. Molt Ramoneda. Doncs a mi em passa una cosa semblant. Vaig conèixer Montand per la meva mare quan era una criatura. Només sentir aquella veu que em recordava, no sé per què, la de Bing Crosby, me’n vaig enamorar. Montand em va acompanyar en la meva infantesa i en la meva joventut. No, no m’estranya que els catalans –i els espanyols– no recordin Montand, que no va voler venir a cantar a Barcelona –però sí Brel, tot i que després ho negués– mentre governés el general Franco. Però el bo del cas és que aquest 13 d’octubre el centenari de Montand també era silenciat a Le Figaro, Le Monde, Libé... I això ja és més difícil d’empassar. Perquè hi va haver una època, entre finals dels anys cinquanta i principis dels vuitanta, quan Mitterrand va arribar al poder, que Montand era un déu a França. Als escenaris, a les pantalles dels cinemes i a la tele. Montand parlava de política i era escoltat, tant que fins i tot li va passar pel cap presentar-se a les eleccions a la presidència de la República, com un Reagan francès. Montand era fill d’un pare comunista, italià; germà d’un altre comunista, francès; casat amb la fascinant i terrible Simone Signoret, Casque d’Or per als francesos; una dona en alerta roja, capaç de despertar Delon a les tres de la matinada si no li havia agradat el que aquest havia deixat anar a la tele: “Dis donc, tu as dit des conneries à la télé, toi, hier”. Era el Montand que havia compartit taula i discutit de política amb Kennedy i Khrusxov i que havia descobert amb el seu amic Semprún que “el comunisme no era la joventut del món, però era, havia estat la nostra joventut”. Que bonic. Era el Montand que el 1960 havia rodat a Hollywood El multimilionari –el títol original era més explícit: Let’s make love–, el film de George Cukor, al costat de Marilyn Monroe, amb qui va tenir una història que va ser el tema de xafardeig de mig món, començant pels compatriotes seus. Però d’això fa ja bastant temps, i des de la mort de Simone, el 1985, i del seu espòs Yves, el 1991, a França han passat moltes coses i la veu de Montand tot just sona a les ràdios. De les seves moltíssimes pel∙lícules, no se l’associa amb cap d’aquestes. No hi ha un Casque d’Or per Montand, com n’hi va haver per Simone. I, a més, la família de la filla que Simone va tenir amb Yves Allegret i la família de l’última parella de Montand, Carole Amiel, amb qui el chansonier va tenir un fill, estan a matadegolla. A més, hi ha hagut una altra dona, Anne Drossart, que va denunciar Montand com a pare del seu fill. L’hi van negar. Hi va haver exhumació del cadàver de Montand. L’hi van continuar negant. La dona va anar al Tribunal de Cassació. Res. Va anar al Tribunal Europeu de Drets Humans. I res. En canvi, tota la gent de l’ofici jura a França que el pare del fill d’Anne Drossart era Montand... I, per si fos poc, hi ha hagut acusacions contra Montand, una vegada mort, per “agressions sexuals” de part de la seva afillada, Catherine Allegret, avui ja de setanta anys.
Però no tot pinta tan malament. Per al mes de setembre de l’any vinent s’anuncia l’estrena a París d’una obra d’Emmanuel Shmitt –un autor d’èxit– en què es reviu aquell quartet –Simone Signoret, Arthur Miller, Marilyn Monroe i Yves Montand– del 1960 a Los Angeles, veïns al Beverly Hills Hotel. Per als papers femenins es parla de Sophie Marceau i Scarlett Johansson. En resum, que Montand ressuscitarà per la cèlebre relació amb la Monroe. Això em recorda el que em va dir Marsé després que, un bon dia, l’atractiu i tenebrós Semprún li hagués presentat Montand: “Confesso que em va impressionar estrènyer aquella mà que havia acariciar el cul de Marilyn Monroe”. Eren altres temps.
Només sentir la veu que em recordava, no sé per què, la de Bing Crosby, me’n vaig enamorar