La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Barcelona, posa’t lletja”
La tolerància i la permanència del vandalisme grafiter són insuportables en el paisatge urbà
El paisatge urbà de Barcelona és desolador i no fa més que empitjorar a marxes forçades. L’abandonament i l’augment incessant del vandalisme grafiter ha aconseguit enlletgir el que abans va arribar a ser admirat a tot arreu, fins i tot més enllà de les nostres fronteres.
Per què s’ha dilapidat i destruït tot el que s’havia aconseguit? Cal mirar enrere per valorar el que ha passat.
Per encàrrec de l’alcalde Pasqual Maragall, l’economista i funcionari municipal Ferran Ferrer Viana, creatiu imparable, va rebre l’encàrrec de millorar el paisatge urbà. Per atorgar-li efectivitat i poder d’actuació, es va crear el comissionat de l’alcaldia, que va passar a dirigir.
Dins de l’enorme quantitat d’objectius proposats, la restauració, la neteja i l’arranjament de les façanes es va convertir en una campanya que va tenir aviat una dimensió vertiginosa; fins i tot es van acabar les bastides. Era tan visible, que va passar a ser d’allò més atractiva i popular.
Algunes claus van aportar un èxit immediat, enorme i seductor: la col∙laboració d’empreses i ciutadans en assumir-ho com la millora d’un patrimoni comú, i l’encert en les campanyes publicitàries realçades amb eslògans tan originals com enganxosos. N’hi ha prou amb posar èmfasi en el de “Barcelona, posa’t guapa”, que fins i tot es va beneficiar de la polèmica a causa del presumpte barbarisme, en ignorar que venia avalat pel poeta Joan Maragall. Tots els eslògans desplegats a cada campanya feien impacte en l’ideari popular.
És indicatiu de la sensibilitat desplegada que es fessin fins i tot conferències a les escoles, perquè així les generacions futures es conscienciessin i assumissin aquest missatge fonamentat en la urbanitat col∙lectiva.
Una cosa era netejar i recuperar el color d’una façana i una altra eliminar l’actuació delictiva de la mà humana. Les campanyes electorals de la transició havien abandonat una oceànica escorça de cartells i grafits que enlletgien i amagaven la planta baixa de molts edificis. El panorama era depriment. A París ja s’havia demostrat l’efectivitat d’una estratègia: acabada la neteja i tan aviat com apareixia una acció vandàlica, calia esborrar-la immediatament. Aquí es va aplicar amb un resultat excel∙lent, perquè es va disposar dels mitjans necessaris. Amagar amb blanc un grafit no resol res i afegeix
L’abandonament i l’augment de l’incivisme grafiter han enlletgit el que abans era admirat a tot arreu
Durant aquest mandat el paisatge urbà ha empitjorat per la tolerància inaudita amb el vandalisme
més brutícia. L’exemple per seguir és el de la Universitat de Barcelona: la seva façana temptadora sempre és neta. Però tots aquests èxits obtinguts amb tant d’esforç i imaginació van començar a perdre efectivitat. En el mandat de l’alcalde Joan Clos, l’Institut Municipal del Paisatge Urbà i Qualitat de Vida va deixar de ser un comissionat directe de l’alcaldia i va passar a dependre de la regidoria d’Urbanisme, cosa que suposava una pèrdua de poder i efectivitat; començava la limitació de competències i recursos. L’equip tècnic dirigit amb passió i eficàcia per l’arquitecte Josep Manuel Clavillé va patir retallades en tots els sentits.
Si els següents alcaldes es van mostrar proclius a limitar l’actuació d’un institut que fa el que pot, durant el mandat de Colau ha empitjorat per la seva tolerància inaudita amb el vandalisme. La regidora de Ciutat Vella, Gala Pin, em va confessar que li agradaven aquestes “actuacions artístiques”.
S’acaba de desplegar ara una campanya per netejar més i millor l’espai públic, sense incloure aquest paisatge empastifat. Fins quan durarà aquest panorama vergonyós?