“Que te pego, leche”

Miro la docusèrie Ruiz Mateos, el primer fenomeno viral (arriba dimecres a RTVE Player) i aprenc que si avui a Espanya els presos tenen televisor a les cel∙les és gràcies al Ruizma, que ho va aconseguir quan va estar engarjolat. Aquesta sèrie documental és un amè aiguafort de l’Espanya que es descabdella entre el 1983 (expropiació de Rumasa) i el 2015 (mort de Ruiz Mateos): si juxtaposes aquest retrat amb els ja emesos de Gil y Gil i el Palmar de Troya, et surt la nostra novel∙la picaresca. Un dia vaig travessar el jardí immens de la casa familiar dels Ruiz Mateos (vaig entrevistar Teresa Rivero) i vaig ensumar zulos amb diners en metàl∙lic. He gaudit d’aquests quatre capítols d’una hora, ho tenen tot: política, cuixé, futbol, jutjats (“que te pego, leche”), disfresses (aquell Supermán!), fugues, amants, una filla secreta... I he descobert l’ideòleg del Ruizma, el temible borinot Javier Sáinz Moreno: perruques, fugida en maleter, fuga a l’estranger, acta d’eurodiputat... Quin maldecap per a l’Estat espanyol durat tres decennis, quin gran fitxatge seria per a Puigdemont. FRANCO. Miro la docusèrie alemanya Die wahrheit über Franco (Netflix), la “veritat sobre Franco” a cinc capítols d’una hora per a mandrosos. Entrellaça fets amb rumors (la filla de Franco era en realitat del seu germà i una prostituta?) i es fixa molt en la relació de Franco amb Hitler (que va dir: “prefereixo que m’arrenquin tres queixals sense anestèsia a una altra hora de sentir Franco”) i en el seu germanòfil cunyat Serrano Suñer (posava banyes a la germana de “la collares”, excusa de Franco per acomiadar-lo). La sèrie (ZDF, 2017) explica que la República va oferir el 1934 a Franco l’ocasió de matar vaguistes asturians a balquena, i li va agafar el gust a ser dictador. O que Churchill va subornar generals franquistes (per evitar que Espanya entrés a la guerra mundial). Amb l’aval de Paul Preston i Ángel Viñas –i testimonis de Marcos Ana, pres polític, i d’altres– no conté grans revelacions –per a mi, que Franco va plorar com una Magdalena quan va rebre Eisenhower el 1959–, però sí que enfila amb astúcia narrativa detalls atractius per a alemanys curiosos i espanyols despistats. És, doncs, un bon esquer per entrar en el personatge i entreveure com va aconseguir morir al seu llit trenta-sis anys, set mesos i vint dies després d’escriure “la guerra ha acabat” en un ban militar.