La Vanguardia (Català-1ª edició)
“L’Església no és una democràcia”
Professor de la Universitat Gregoriana
Fa 15 dies va arrencar un procés sinodal inèdit a l’Església catòlica que culminarà l’octubre del 2023 amb la XVI Assemblea General Ordinària del Sínode dels bisbes. En una primera fase, fins a l’abril del 2022, s’ha obert un ampli període de consultes a les parròquies perquè facin arribar les seves conclusions als seus bisbes. I aquesta setmana ha estat a Barcelona, convidat per l’Ateneu Universitari Sant Pacià, el sacerdot Dario Vitali, professor de la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma i consultor de la Secretaria General del Sínode dels Bisbes, per impartir la conferència “El poble de Déu i la seva participació en la sinodalitat de l’Església”.
Quina novetat representa aquest procés de sinodalitat?
El més innovador és que involucrarà i posarà en marxa tots els subjectes del poble de Déu, tots els batejats, els pastors, els bisbes i el Papa. I aquesta és una concepció de l’Església que no és tan freqüent. És una Església d’esglésies.
La totalitat inclou els no practicants?
Parlem de tots els que han rebut el baptisme. Treballem en dos nivells: els que ja són a l’església i els que simplement estan batejats i poden no saber res, però han rebut el do de l’Esperit. El batejat s’insereix a l’Església com a subjecte que participa de les seves funcions.
Objectiu “El Sínode no és el dret de parlar: és el dret d’escoltar tothom”
Participació “S’hi involucraran tots els batejats, els pastors, els bisbes i el Papa”
A Catalunya el Concili Provincial Tarraconense del 1995 va despertar un interès que més endavant es va convertir en desencant per les resolucions finals i la lentitud en l’aplicació. També es corre risc amb el Sínode?
Aquest procés que posem en marxa no és una consulta: és un un procés d’escolta. De vegades pensem en un procés democràtic, com quan es fa un referèndum i s’estableix un vincle directe amb la majoria que sorgeix de la votació. A l’Església el procés és diferent, el consensus és de tots i el posa en marxa l’Esperit. S’inicia la conspiratio, el sentir junts, de tots, perquè és escoltant l’Esperit com es posa l’Església cap al Regne de Déu.
Però és un desafiament?
Per l’Església el poble de Déu és el subjecte. L’Església no és una suma de persones: és el cos de Crist. El poble de Déu està en la consciència que uneix tothom. No hi ha una llei externa que el bloquegi com passa en una dictadura. Hi ha participació, consens, estar en relació sota l’Esperit: tots som fills de Déu i germans. Escolar el poble de Déu és un procés de maduració del consens. Si el poble de Déu posa el fre, cal alentir el pas, interrogar-se. Tots els batejats parlen, manifesten i opinen, però el consens no és la suma de les opinions. Naturalment que l’Església assumeix el risc. Després de segles que els fidels no parlen, hi podria haver una perspectiva no eclesial, poc positiva. És el risc necessari. És el discerniment, l’escolta. El Sínode no és el dret de parlar: és el dret d’escoltar tothom. El Papa, en el seu discurs del 17 d’octubre del 2015, va dir que l’Església sinodal és l’Església de l’escolta: s’escolta l’Esperit, és un procés de maduració.
El risc hi és dins la mateixa Església. Segur que hi ha diferències, per exemple, entre els bisbes alemanys i els nord-americans.
El procés sinodal no és de les esglésies locals: són els subjectes col∙lectius. A Catalunya els bisbes han començat amb voluntat d’escoltar tothom, trobar el camí sinodal. El desafiament és aquesta capacitat de caminar plegats. El Sínode pregunta què cal fer per ser una Església de germans que caminen plegats.
El bisbe de Liechtenstein acaba de dir que no hi participarà. Hi ha molts negacionistes del sínode dins la mateixa Església?
Hi ha taps, però si el Papa no ho hagués volgut, no ho hauria començat. Les reticències més fortes d’alguns sectors procedeixen dels que pensen que el camí de sinodalitat es pot transformar en un procés democràtic. Al llarg de la història s’ha identificat l’Església amb els models polítics del moment. Abans del Concili s’interpretava l’Església com si fos una monarquia. Ara alguns sospiren per una Església més participativa, més oberta. Però l’Església no és una democràcia. Estem en un procés participatiu, en què tots som iguals, a l’escolta de l’Esperit.
Com valora la comunicació que s’ha fet del Sínode des de l’Església?
Sempre hi ha problemes de comunicació, i segur que les coses es poden fer més bé. Hi ha voluntat de comunicar, però hi ha dificultats, esclar; les persones segueixen un model de conducta i és difícil canviar-lo. I hi ha un altre problema que prové dels mateixos comunicadors. Hi ha qui entén què vols dir i hi ha qui s’hi resisteix. A la conferència de premsa a Roma sobre el Sínode, els cinc presentadors vam expliquar amb tot luxe de detalls el procés, i la primera pregunta va ser per saber si les dones hi podrien votar. En una trobada amb periodistes, un d’ells em va preguntar quin era el problema, i li vaig contestar que potser en comptes de problema podríem parlar de somni. L’Església no està bloquejada: es posa en camí i cal que es faci preguntes. Com va dir Machado, es fa camí caminant.
Quins canvis podria aportar el Sínode a l’Església?
Pot aportar precisament mentalitat sinodal: parlar, caminar, escoltar plegats. L’Església arreu és una minoria, i la força de la minoria és la unitat. A l’imperi romà l’Església era una minoria que triava un camí diferent, font d’ideals i capaç de promoure vida evangèlica. I pot ser una minoria trista, que només pensa en els bells temps passats –en aquest cas corre el risc de desaparèixer– o una minoria conscient, capaç de testimoniar amb força i humilitat l’Evangeli, que permeti a l’Església renovar-se i sobreviure, que tingui el coratge de canviar fent-se preguntes.•