La Vanguardia (Català-1ª edició)
Amb el mestre a l’ONU
L’ambaixador Jaime de Piniés el va saludar amb respecte i li va expressar la seva admiració
Com a membre de la missió permanent d’Espanya a les Nacions Unides en aquells anys, Juan Antonio Yáñez-Barnuevo va assistir amb l’ambaixador al lliurament de la medalla de la Pau de l’ONU a Pau Casals i al discurs posterior. Ho recorda en aquest article, que forma part d’un treball més llarg que veurà la llum en una altra publicació més endavant.
Destinat a Nova York des del 1970 com a diplomàtic a la missió permanent d’Espanya a l’ONU, era allà amb la meva dona, Isabel, quan ens vam assabentar que el mestre Casals dirigiria el concert del dia de les Nacions Unides el 24 d’octubre del 1971. No era la primera vegada que Casals actuava en aquell marc, atès que ja ho havia fet el 1958 i el 1963, però ara es tractava de l’estrena mundial de l’Himne a les Nacions Unides, compost per l’artista. El dia assenyalat vam acudir a la seu de l’ONU, acompanyant el representant d’Espanya, l’ambaixador Jaime de Piniés, ja llavors un veterà diplomàtic en l’escena de l’ONU.
Aquell concert va omplir les nostres expectatives i fins i tot les va superar. Ha estat una de les ocasions més inoblidables en què hàgim tingut la sort de ser presents al llarg de les nostres vides. L’auditori de l’Assemblea era ple a vessar, amb un públic compost per ambaixadors i diplomàtics, alts funcionaris de l’ONU, personalitats de la cultura, aficionats a la música i professionals de la informació. Una gran expectació es palpava en l’ambient.
Llavors va fer la seva entrada Casals, una figura respectada per tothom, la presència del qual causava un gran impacte, si bé se’l notava encongit per l’edat, amb manifesta dificultat per caminar, sostingut amb cura per uns treballadors de l’ONU que el van ajudar a pujar el podi juntament amb un estret col∙laborador del mestre, que el va acompanyar a tota hora. Encara ens preguntàvem si Casals, als seus 94 anys, estaria en condicions de dirigir el concert.
Ben equivocats estàvem amb aquells dubtes: si al principi Casals, temorós de perdre l’equilibri, havia de recolzar-se en una barra, de seguida va recobrar forces, va enarborar la batuta i es va transformar en dirigir els primers compassos de l’obra coral que li havia estat encarregada per l’ONU, amb lletra del poeta anglès W. H. Auden. A continuació d’aquella peça, eix central de l’acte, i amb una energia recuperada que va deixar tothom sorprès, Casals va dirigir dos concerts de cambra de Bach.
El programa musical havia acabat. Llavors el mestre va prendre el violoncel i, enmig del recolliment general, va interpretar meravellosament la seva versió de la cançó popular catalana El cant dels ocells, composició breu i plena de sentiment que va flotar durant una estona a la gran sala sobre un públic emocionat. Al final, Casals aixecava i movia les mans de manera expressiva, simulant el vol de les aus, mentre mussitava paraules evocant els ocells en llibertat.
Acabada la fase musical de la cerimònia, el secretari general, el birmà U Thant, va pujar al podi per felicitar Casals i lliurar-li la medalla de la Pau que l’ONU havia decidit atorgar el mestre. U Thant, després de fer un breu recordatori dels reptes amb què s’enfrontava l’ONU enmig de la guerra freda, es va tornar a Casals i li va dir: “Don Pablo [sic], vostè ha consagrat la seva vida a la veritat, la bellesa i la pau. Com a home i com a artista, vostè representa els ideals que simbolitza la medalla de la Pau de les Nacions Unides, que aquí li lliuro amb tot el meu respecte i admiració”. La concurrència, a peu dret, es va abocar en una prolongada ovació.
Va ser llavors quan Casals, de forma no prevista, va pronunciar unes paraules impregnades d’emoció per recordar la seva infantesa a Catalunya, quan la mare li parlava de la pau sobre totes les coses, i amb aquest motiu evocar les tradicions cíviques i parlamentàries del seu país natal des de l’edat mitjana, que li havien inspirat la seva tasca per la pau i l’entesa entre els homes, en la qual cosa coincidia amb les finalitats de les Nacions Unides i amb el significat de la medalla que rebia. Nova salva d’aplaudiments d’un públic entregat.
Fins aquí, el que es coneix sobre aquell esdeveniment, que va ser recollit, entre altres mitjans, per The New York Times l’endemà. Aquella informació aclaria una cosa que encara és objecte de confusió: no es tracta de l’himne de les Nacions Unides, sinó d’un himne a les Nacions Unides, la qual cosa fa que alguns també el coneguin com a himne a la pau. El diari també assenyalava que tant Casals com Auden havien acordat donar els beneficis que pogués produir l’himne que s’estrenava a l’Escola Internacional de l’ONU. El diari anotava igualment que l’esposa de Casals, Marta, havia actuat en el concert com a membre del cor.
El que no es coneix generalment és que, acabat l’acte, l’ambaixador Piniés va anar, acompanyat per mi, a una saleta situada darrere el podi, on Casals estava descansant. Va ser una iniciativa personal de Piniés, que no tenia precedents perquè en les anteriors ocasions en què Casals va actuar a l’ONU cap representant espanyol havia saludat el mestre.
Recordo vívidament el magnetisme que emanava de l’home i l’artista Casals. Encara que havia d’estar fatigat per l’esforç realitzat, tampoc no semblava acusar-ho en excés. Piniés es va presentar davant seu i el va saludar amb tot respecte com a representant d’Espanya, expressant-li la seva admiració i felicitantlo per la concessió de la medalla de la Pau de l’Organització de les Nacions Unides a una glòria nacional com era el mestre. Casals va respondre amb paraules senzilles i efusives donant les gràcies a l’ambaixador amb la dignitat, cortesia i afabilitat que el caracteritzava.
L’entrevista va ser breu, però per a mi molt significativa: dues persones amb trajectòries vitals dividides per les conseqüències de la guerra i amb posicions i activitats molt diferents i fins i tot allunyades eren capaces de trobar-se i dialogar de manera civilitzada i amb respecte mutu, en un àmbit tan especial com el de l’ONU. Com a fill de l’exili interior espanyol i admirador d’aquella “cimera de l’exili” republicà que per a Indalecio Prieto representava Casals, veia aquella trobada com un bon signe per als temps que ens queien al damunt.
És aquesta una ocasió excepcional per retre una vegada més homenatge a la grandesa de l’art i el compromís cívic i humanitari de Pau Casals. Fem-ho sempre en l’autèntic esperit del missatge humanista i universal que ens va llegar el mestre.