La Vanguardia (Català-1ª edició)
Pollini, el pianista del seu temps
El llegendari músic milanès torna a Barcelona després de 13 anys d’absència per inaugurar el cicle Ibercamera amb Chopin i una peça que li va dedicar Nono
Maurizio Pollini, la més gran llegenda viva del piano, el paradigma del músic brillant, apassionat i alhora elegant i fidel, protagonitzarà una d’aquestes escasses aparicions seves que solen constituir un esdeveniment musical: el dia
27 inaugura la temporada Ibercamera al Palau de la Música Catalana, cosa que ha despertat una febre entre l’afició. El pianista milanès respon al telèfon amb la veu agafada. Està sortint d’una bronquitis que l’ha obligat a cancel∙lar el concert d’aquesta setmana a Madrid, però està molt il∙lusionat amb el recital barceloní. “M’han donat tota mena d’antibiòtics –diu resignat–, així que només puc millorar”.
Una de les raons de la seva il∙lusió és el programa que porta. Ibercamera ha accedit a combinar romanticisme (Chopin) amb música del segle XX: dues peces de Schönberg i una del seu admirat amic Liugi Nono, de qui interpretarà
...sofferte onde serene..., composició per a piano i cinta magnètica que Pollini es va atrevir a demanarli als anys setanta.
Expert en música electroacústica, Luigi Nono (Venècia 1924-1990) la va compondre en plena col∙laboració professional amb el pianista de Milà, i hi integra elements personals, com la mort dels seus familiars o el món sonor de la seva Venècia natal.
“Ens la va dedicar a la meva dona i a mi. És una peça preciosa amb una particular barreja de piano i piano manipulat en estudi, de manera que aconsegueix un so especial”, diu Pollini. Ben mirat, fa tretze anys que no ve a tocar a Barcelona.
Aquesta part de cinta es va gravar aleshores en el Studio di fonologia della Rai, a Milà. “Jo tocava el piano i el que recollia el micròfon es manipulava en l’estudi...”. Qui ha estat durant molts anys el seu tècnic de so, André Richard, es cuidarà d’aquesta part d’estudi en el concert del Palau.
“És important que s’interpreti obra contemporània perquè el públic sàpiga les coses extraordinàries que s’han escrit en aquest temps”, afirma Pollini. La seva particularitat com a intèrpret és que no es va aturar en la música del passat –Mozart, Chopin...– sinó que va continuar formant-se en la de Schönberg, Boulez, Stockhausen. “Són interessos coexistents”, adverteix. Per què és tan difícil normalitzar l’escolta d’aquests autors?
“Aquesta és una qüestió eterna. Als grans genis els va costar temps ser veritablement entesos. Mira què va passar amb Gustav Mahler: va morir el 1911 però va ser molt incomprès. I Bach va ser oblidat fins que el va redescobrir Mendelssohn molts anys després. Schönberg, Webern... són genis però no són volguts com els grans del passat; això requereix entrar en el caràcter de la música, cosa que no arriba per encant en un breu lapse de temps, requereix molt de temps i moltes discussions”.
Pollini (79) és fill de l’arquitecte milanès del racionalisme italià Gino Pollini i nebot de l’escultor Faust Melotti. Com van influir en la seva manera d’entendre la música?
“De cap manera. La meva relació amb la música és enterament personal. Eren persones molt interessants, però parlaven poquíssim. Intentaven educar-me i que fos conscient de la bellesa, etc., però ho feien en absolut silenci, tota la feina l’havia de fer jo”, riu.•
“És una peça preciosa amb una particular barreja de piano i piano manipulat en estudi; aconsegueix un so especial”, explica el músic